Jutjat Contenciós Administratiu núm. 5
Barcelona

Recurs núm.: DF

Part actora:
Part demandada: Ajuntament de Barcelona, Olympic moll, SA, Sabores del paraiso SL, Two belgians and a spaniard, SRLL.

SENTÈNCIA

Barcelona, 22 de desembre de 2010.

Margarita Cuscó Turell, magistrada jutgessa del Jutjat contenciós Administratiu nº 5 de la Província de Barcelona, he vist el recurs promogut per J.L.F.R. contra AJUNTAMENT DE BARCELONA, OLYMPIC MOLL, SA, SABORES DEL PARAISO, SL, TWO BELGIANS AND A SPANIARD, SRLL.

Antecedents

Primer. El dia 17 de novembre de 2009 va entrar en el Deganat dels Jutjats contenciosos administratius l'escrit d'interposició d'aquest recurs plantejat d'acord amb el procediment especial de defensa jurisdiccional dels drets fonamentals i llibertats públiques previst a l'article 114 i següents de la Llei jurisdiccional. L'actora esmenta com drets fonamentals infringits el dret a la integritat psíquica i moral (art. 15 CE), el dret a la intimitat personal i familiar (art. 18.1 CE), i el dret a la inviolabilitat del domicili (art. 18.2 CE).

En data 18 de febrer de 2010 la recurrent va formular demanda, mitjançant la qual va demanar sentència que declari la inactivitat de l'Ajuntament de Barcelona en la correcta disciplina i sanció de les sis activitats de restauració que s'exerceixen a l'emplaçament de l'accés al Centre de la Vila pel vial de C/ Salvador Espriu; que es declari la lesió dels drets fonamentals de l'actor a la intimitat personal i familiar i a la inviolabilitat del domicili per causa de la inactivitat administrativa de l'Ajuntament demandat enfront del soroll provocat pel funcionament nocturn de les activitats de restauració; i es declari l'obligació de l'Ajuntament de Barcelona d'adoptar en el termini més breu possible totes les mesures adients pel cessament de l'escreix de soroll permès a l'exterior i a l'interior de l'habitatge del demandant, escreix de soroll provocat per dites instal·lacions, condemnant a l'Ajuntament de Barcelona a portar a terme l'execució subsidiària -per precinte cautelar o preventiu de les instal·lacions causants del soroll ambiental- del referit cessament en cas d'incompliment per part de les responsables de les activitats contaminants i amb la finalitat de preservar els drets fonamentals de l'actor i llur família a la intimitat personal i familiar i a la inviolabilitat del domicili i es condemni, així mateix, a l'Ajuntament a rescabalar a la recurrent els danys i perjudicis soferts per causa de la inactivitat administrativa en la que ha incorregut, a satisfer-li la pertinent indemnització la quantia de la qual es fixarà en execució de sentència.

Fonamenta les anterior pretensions en el fet que el recurrent resideix amb la seva família a l'habitatge del C. Salvador Espriu, i per la part interior de l'edifici conformant una mena de plaça a l'accés anomenat "Centre de la Vila" s'ubiquen diverses activitats de restauració mixta amb terrasses/vetlladors al descobert que no tanquen abans de la mitjanit i suposen una important contaminació acústica fins altes hores de la matinada que supera el límit màxim de soroll admissible, fins el punt de violar sistemàticament els drets fonamentals invocats, i manifesta que l'Ajuntament en resulta responsable per la seva manca d'activitat tot i el requeriment previ a aquest procés i les denuncies del demandant.

Segon. El Ministeri Fiscal va informar tot demanant l'estimació d'aquest recurs i que s'ordeni a l'Ajuntament demandat a adoptar les mides procedents per al cessament immediat de la vulneració dels drets fonamentals invocats i l'excés de soroll permès a l'exterior i a l'interior del domicili de la demandant, excés provocat per les activitats desenvolupades en la denominada plaça interior "Centre de la Vila" i es demana que es reconegui el dret de l'actor a ser indemnitzat per l'Ajuntament demandat pels danys i perjudicis morals a determinat en execució de sentència. La representació de l'administració demandada va formular al·legacions en les que, després d'aportar els fonaments que va entendre escaients al seu dret, va sol·licitar que es declari la inadmissibilitat del present recurs o subsidiàriament la seva desestimació i la imposició de les costes processals a l'actora. Acte seguit es va obrir la fase probatòria, i es va admetre i practicar la sol·licitada per les parts, amb el resultat que figura a les actuacions.

Tercer. En data 10 de març de 2010 l'Advocat de l'Estat, en representació i defensa de la societat Olympic Moll, SA, societat mercantil integrament participada per la societat estatal MERCASA, a la vista de la demanda formulada va sol·licitar una declaració de manca de legitimació passiva de la seva representada.

Quart. Mitjançant provisió de 12 de novembre de 2010 s'atorga a les parts i al Ministeri fiscal el termini de cinc dies per a formular al·legacions en relació amb les causes d'inadmissibilitat plantejades per la demandada. L'actora s'ha oposat a la seva admissibilitat i les codemandades s'han adherit a les al·legacions efectuades per l'administració demandada i el Ministeri fiscal no s'ha manifestat. Mitjançant diligencia de constància de fermesa de data 20 de desembre de 2010 les actuacions han quedat concluses per sentència.

Cinquè. En la tramitació d'aquestes actuacions s'han acomplert les prescripcions legals.

Fets provats

Primer. De la documentació que integra l'expedient administratiu i de la que ha estat portada a prova es desprèn que el recurrent, en qualitat de president de la comunitat de veïns del carrer Salvador Espriu, va denunciar davant l'Ajuntament de Barcelona l'obertura de diversos establiments hosteleria i de terrasses "que no tanquen abans de mitjanit i provoquen contaminació acústica". Les denúncies es van presentar en les dates següents: 26-3-2008, 18-11-2008 i 11-6-2009. Tanmateix, consta que en data 19-10-2009 el recurrent, en nom propi, va requerir a l'administració demandada als efectes de l'article 29.1 i 115.1 de la Llei jurisdiccional amb apercebiment de recurs jurisdiccional. Acompanya al requeriment informe de mesurament sonomètric realitzat el dia 31 de juliol i 1 d'agost, del que resulta que un cop avaluat el contingut de sons causats directament per l'existència d'activitats el resultat és de 62,9 dB(A) nocturns. L'anterior requeriment no s'ha respòs. Consta, també, que en data 4-11-2009 el recurrent, en nom propi, va requerir a l'administració demandada per tal que executés subsidiàriament la resolució dictada el 23-10-2008 i l'endegament de les actuacions interessades en l'escrit de requeriment previ per inactivitat de 19-10-2009.

La resolució de 23-10-2008 ordena a SABORES DEL PARAISO, SL, EL RACO D'EN JOSE LUIS, SCCL, TWO BELGIANS AND A SPANIARD, SRLL, IRL-FRIENDS-BCN, SL I AWAMI EXPRESS cessar immediatament en l'activitat, ocupació o ús de la via efectuat sense llicència i retirar de la via pública els elements no autoritzats consistents en vetlladors. Aquesta resolució s'adopta després de la visita d'inspecció realitzada el 31 de juliol de 2008 a cinc locals i en la que es constata l'existència de diversos vetlladors sense llicència.

Posteriorment, l'administració demandada admet que els vetlladors es situen en terreny privat i entre novembre 2009 i febrer 2010 el lletrat consistorial proposa deixar sense efecte l'ordre de retirada adoptada el 23-10-2008.

El 16 de desembre de 2009 s'emet una proposta de resolució (que no consta a l'expedient administratiu i que ha estat aportada amb l'escrit de contesta a la demanda) que proposa ordenar a TWO BELGIANS AND A SPANIARD SRLL "cessar en l'exercici de l'activitat desenvolupada fins que no s'ajusti a les següents condicions d'autorització, de la llicència o de la comunicació prèvia: vetlladors en zona privada no inclosos al permís municipal d'activitats concedit".

Proposta que no consta hagi donat lloc a cap resolució concreta ni menys a la seva notificació i execució.

El 22 de desembre de 2009 la responsable d'Activitats i de Medi Ambient de l'Ajuntament de Barcelona s'adreça al recurrent per demanar que facilitin l'accés a l'interior del pati d'illa. Petició a la que dona resposta el recurrent tot manifestant que pretendre realitzar un mesurament sonomètric en les condicions climatològiques especialment fredes de l'hivern no resultaria adient ni eficaç donat que el soroll es produeix en època estival.

Segon. De la prova pericial practicada en aquest procés consistent en l'informe acústic encarregat per la comunitat de veïns del carrer Salvador Espriu 65-71 elaborat per la mercantil Laboratorio de Ensayos Metrológicos, SL en relació amb el mesurament realitzat a la finca número, la nit del 31/7/09 a partir de les 22 hores fins les 7 hores de l'endemà, resulta que el soroll "procedeix de cinc activitats situades al centre comercial "El centre de la Vila" (...) Es tracta d'una font de soroll de veus, cops i arrossegament de taules i cadires".

El nivell d'immissió avaluat en la finestra d'un dormitori de l'habitatge del recurrent provinent de l'activitat és el següent:
"-Nivell real activitat: 54'9 Leq dB(A)
-Penalització per activitat k1: 5
-Penalització per comp. Tonals k2: 0
-Penalització comp. Impulsives k3: 3
-Nivell d'immissió avaluat: 62,9"

L'informe detalla que "per l'avaluació final s'aplica el criteri de l'Annex III.1, on s'indica que els valors límit immissió acústica en ambient exterior per aquelles zones on no pugin accedir els vehicles, el nivell guia corresponents al període nocturn és de 45 dB(A)".

En darrer terme, l'informe conclou: "Que el nivell de soroll que arriba a l'Habitatge afectat produït per les cinc activitats "Havana Mojito", "Awamibar Restaurante", "O'Connor's Pub", "George's" i "Mar i Costa Cafeteria" situades al centre comercial "El centre de la Vila" de Barcelona, NO ACOMPLEIXEN, amb el nivell global de soroll corresponent al període d'avaluació nocturn que estableix l'Ordenança General del Medi Ambient Urbà de Barcelona (BOPB Nº 143 de 16-06-1999)."

Tercer. Tanmateix a la documental aportada per la codemandada i consistent en un informe de contaminació acústica realitzat per a Olympic Moll, SA al centre comercial "El Centre de la Vila" elaborat per l'entitat d'auditoria i inspecció ECA, el dia 9 de juliol de 2010, en horari nocturn entre les 22 hores i les 0:45 hores mesurant l'ambient exterior es conclou:

- "Punt n.1 i n.3: els nivells equivalents globals no superen el valor guia d'immissió, segons la normativa aplicable. Així mateix, els nivells mesurats amb les fonts de soroll en funcionament són representatius del soroll ambiental de la zona. A més, cal destacar que durant els mesuraments no existia percepció procedent de les fonts de soroll avaluades.
- Punt n.2: el nivell equivalent global no supera el valor guia d'immissió, segons la normativa aplicable."

Aquest estudi valora els resultats obtinguts tenint en compte que "per a l'anàlisi dels resultats utilitzem les definicions acústiques i la formulació que ens proporciona l'Ordenança general del medi urbà de Barcelona (BOPB 143A1, 16/06/99), tenint en compte que el Departament de Control i Reducció de la contaminació acústica estableix per a l'entorn estudiat una zonificació acústica corresponent a zona tipus II, amb un nivell sonor guia per l'ambient exterior en l'horari nocturn de 55 dB(A)."

I obté uns nivells sonors en els 3 punts mesurats:

Punt 1: Leq soroll de fons en dB(A) 45.6
Leq activitat en dB(A) 45.9
Leq Global en dB(A) 45.9
Punt 2: Leq soroll de fons en dB(A) 47.5
Leq activitat en dB(A) 48.5
Leq Global en dB(A) 53.5
Punt 3: Leq soroll de fons en dB(A) 53.6
Leq activitat en dB(A) 54.1
Leq Global en dB(A) 54.1

Quart. En darrer terme, de la prova testifical practicada en aquest procés es conclou que en el lloc d'autes inicialment no hi havia terrasses i que servien sucs de fruita i no feien soroll. Que va ser a partir de l'any 2008 que es va ampliar l'activitat amb terrasses a l'aire lliure que es situen en un pati d'illa on no hi ha trànsit viari. En època estival i caps de setmana es fan molts sorolls (música, gent cridant, sorolls de taules i cadires). Que la música és a l'interior del local però també tenen música externa.

Fonaments de dret

Primer. L'actora planteja aquest recurs contra la inactivitat administrativa de l'Ajuntament de Barcelona en evitar el soroll desmesurat provocat per les activitats que es desenvolupen al "Centre de la Vila". S'imputa en aquest sentit una inactivitat que ve de l'any 2008, data de presentació de la primera denúncia i que vulnera els drets fonamentals de la recurrent, concretament considera infringits el dret a la integritat psíquica i moral (art. 15 CE), el dret a la intimitat personal i familiar (art. 18.1 CE), i el dret a la inviolabilitat del domicili (art. 18.2 CE). Aporta un informe acústic de la comprovació efectiva d'uns nivells d'immissió sonora superior als màxims autoritzats.

Segon. En primer lloc, cal valorar la petició formulada per la representació processal de la mercantil Olympic Moll, SA i en aquest sentit s'ha de tenir en compte que l'advocat de l'Estat va comparèixer el dia 18-12-2009 per haver tingut coneixement extra processal de la pendència d'aquest recurs.

Posteriorment, el dia 10-3-2010, a la vista de la demanda presentada i de l'objecte del present procés que és l'eventual inactivitat de l'Ajuntament de Barcelona va sol·licitar una declaració de manca de legitimació passiva.

En efecte, no recorrent-se ni directa ni indirectament acte o disposició la qual autoria s'atribueix a Olympic Moll SA, ens trobem en una situació de manca de legitimació passiva d'aquesta societat.

Tercer. En segon lloc, cal resoldre les causes d'inadmissibilitat plantejades per la demandada. En aquest sentit, cal tenir en compte que l'actora va formular el requeriment previ que estableix l'article 115.1 de la llei jurisdiccional el dia 19 d'octubre de 2009 i va presentar el present recurs el dia 17 de novembre de 2009, per la qual cosa en aquest moment, havia transcorregut el termini de 20 dies hàbils comptats des de la reclamació i encara no havia transcorregut el termini de deu dies per a interposar aquest recurs d'acord amb el referit article i per tant cal desestimar la causa d'inadmissibilitat al·legada per l'administració demandada.

Tanmateix, arribats a aquest punt cal assenyalar que l'enjudiciament de la inactivitat de l'Ajuntament de Barcelona és procedent en seu processal, al constatar-se que interposant el recurs d'empara judicial ordinari, mitjançant escrit presentat el 17 de novembre de 2009, tot denunciant la ineficàcia de les accions portades a terme per l'Ajuntament en relació amb la denuncia presentada el 23-6-2008 i els posteriors escrits de 18-11-2008, 12-1-2009, 11-6-2009 i la posterior de 19-10-2009 per restablir al recurrent en la integritat dels seus drets fonamentals constitucionals, persisteix durant el període estival la contaminació acústica que provoca un deteriorament de la vida familiar que es desenvolupa en el domicili.

A banda de la inspecció municipal realitzada i de les conseqüents resolucions de data 23-10-2008 del regidor del Districte de Sant Martí que ordena als titulars de les sis activitats cessar, immediatament, en l'activitat, ocupació o ús de la via pública efectuat sense llicència i retirar en el termini de 48 hores els elements no autoritzats vetlladors/terrasses, amb advertiment d'execució subsidiària (a títol d'exemple, foli 20 de l'expedient administratiu incoat a Sabores del Paraiso, SL), no consta cap més actuació, ni de comprovació, ni d'execució de la resolució. No és fins el dia 1 de desembre de 2009 que s'emet informe jurídic en relació amb els recursos presentats pels titulars de les instal·lacions i el dia 16 de desembre de 2009 el gerent del districte de Sant Martí ordena a TWO BELGIANS AND A SPANIARD SL "cessar en l'exercici de l'activitat desenvolupada fins que no s'ajusti a les següents condicions d'autorització, de la llicència o de la comunicació prèvia: vetlladors en zona privada no inclosos al permís municipal d'activitats concedit".

I la primera prova sonomètrica que pretén fer l'Ajuntament demandat és el mes de desembre de 2009, quan, evidentment, les condicions climatològiques especialment fredes de l'hivern fan que l'ús de terrasses i vetlladors no sigui habitual ni majoritari i per tant no és el moment en el qual es produeixen les molèsties per sorolls.

Consideracions que aquí s'efectuen per tal de desestimar la causa d'inadmissibilitat plantejada per la demandada en tant que es donen els requisits de l'article 29.1 de la llei jurisdiccional a l'apreciar inactivitat administrativa i a les que s'insistirà més endavant.

Quart. En tercer lloc, previ a resoldre també sobre el fons de l'assumpte, s'ha de recordar que el recurs d'empara judicial ordinari té per objecte segons estableix l'article 114 de la Llei de la Jurisdicció Contenciós Administrativa, atorgar empara judicial respecte les vulneracions imputables a l'activitat o inactivitat de les Administracions Públiques, amb la finalitat de preservar o restablir els drets fonamentals i llibertats públiques als que es refereix l'article 53.2 de la Constitució. En aquest recurs la part demandant podrà fer valer les seves pretensions a que es refereixen els articles 31 i 32 de la referida llei processal, entre les que s'integra la facultat de pretendre de l'òrgan jurisdiccional que es condemni a l'Administració al compliment de les seves obligacions en els temes en què estan establertes. (STC 212-93, de 28 de juny, o STS 19-5-1997, entre d'altres).

Situats aquest punt, cal tenir en compte la doctrina continguda a la sentència de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 18 de juliol de 2002, segons la qual "La Ley pretende superar, por tanto, la rígida distinción entre legalidad ordinaria y derechos fundamentales, por entender que la protección del derecho fundamental o libertad pública no será factible, en muchos casos,k si no se tiene en cuenta el desarrollo legal de los mismos". Ara bé, una cos és que en aquest procés especial es pugui examinar l'eventual lesió de drets fonamentals, des de la perspectiva de la conformitat de l'actuació administrativa amb l'ordenament jurídic, diguem de legalitat ordinària i una altra de molt diferent que s'examinin al mateix temps i s'obtinguin en el mateix procés dos pronunciaments diferents, un, declaratiu sobre si s'ha produït o no lesió de drets fonamentals i l'altre, sobre si els actes impugnats són o no conformes a la legalitat ordinària. El dret que es pretén restaurar és diferent en ambdós casos (STS de 2 de març de 2007, Sala 3ª, Sec. 7ª, recurs de cassació 791/2005).

En definitiva, en el procediment especial de drets fonamentals es pretén tutelar al ciutadà de la vulneració per les autoritats públiques administratives del contingut constitucional dels drets i llibertats fonamentals, però el jutge pot examinar les qüestions de legalitat que afectin a l'ordre públic de les llibertats, segons es desprèn de l'article 121 de la llei jurisdiccional, que estableix que "la sentencia estimarà el recurso cuando la disposición, la actuación o el acto administrativo incurrieran en cualquier infracción del ordenamiento jurídico incluso a la desviación de poder y como consecuencia de la misma el derecho de las susceptibles de amparo".

En el cas que ens ocupa s'impugna una situació d'inactivitat administrativa, susceptible d'enjudiciament en seu contenciosa segons s'expressa la mateixa Exposició de Motius de la llei jurisdiccional a l'assenyalar que "... las inactividades u omisiones de actuaciones debidas expresan también la voluntad de la administración, que ha de estar sometida en todo caso al imperio de la Ley. La imposibilidad legal de controlar mediante los recursos contencioso-administrativos estas otras manifestaciones de la acción administrativa, desde hace tiempo criticada, resulta ya injustificable, tanto a la luz de los principios constitucionales como en virtud de la crecida importancia cuantitativa y cualitativa de tales manifestaciones."

Tanmateix, l'article 25.2 de la Llei jurisdiccional admet plenament el recurs jurisdiccional adreçat contra la inactivitat de les administracions públiques. L'article 29.1 disposa en aquest sentit que quan, en virtut d'una disposició general que no precisi d'actes d'aplicació o en virtut d'un contracte o conveni administratiu, l'administració estigui obligada a realitzar una prestació concreta en favor d'una o varies persones determinades, els que tinguin dret a aquella poden reclamar a l'Administració el compliment de l'esmentada obligació i, si en el termini de tres mesos des de la data de la reclamació, l'Administració no hagués donat compliment a allò demanat o no hagués arribat a un acord amb els interessats, aquests poden deduir recurs jurisdiccional contra la inactivitat administrativa. Alhora l'article 29.2 preveu un segon supòsit d'inactivitat referit a la manca d'execució per part de les administracions dels actes propis, cas en el que el termini d'execució es redueix a un mes des de la intimació per part de l'afectat.

Els recurrents van formular en via administrativa un requeriment a l'administració tot apel·lant a l'article 29.1 LJ, i pel fet d'imputar no la inexecució d'un acte ferm sinó la manca de compliment de les obligacions legals que pesen sobre l'Ajuntament, concretament les de decretar el cessament del focus emissor dels sorolls. Acompanyaven al requeriment informe de mesurament sonomètric realitzat el dia 31 de juliol i 1 d'agost del que resulta que un cop avaluat el contingut de sons causats directament per l'existència d'activitats el resultat és de 62,9 dB(A) nocturns quan el màxim admès és de 45 dB(A) (valor límit d'immissió acústica en ambient exterior per aquelles àrees on no puguin accedir els vehicles, en període nocturn. Annex III.1 OGMAU). L'anterior requeriment no ha estat objecte de resposta per l'administració demandada.

D'acord amb aquests paràmetres d'enjudiciament (que es centra en l'anàlisi de la hipotètica vulneració dels drets fonamentals derivada de la inactivitat de l'administració) procedeix declarar que el procediment de protecció dels drets fonamentals de la persona interessat per la recurrent, titular de l'habitatge ubicat al carrer Salvador Espriu, del municipi de Barcelona, és idoni per a enjudiciar la inactivitat municipal consistent en no adoptar les mesures necessàries per a que cessin les molèsties i els perjudicis que pateix l'actora en el seu domicili, derivats del soroll provocat pel desenvolupament d'activitats d'hoteleria a l'afectar al dret a la integritat física i a la tutela de la vida privada que es desenvolupa en el seu domicili.

La col·locació d'una terrassa al carrer, amb independència de si l'espai és de domini públic o de propietat privada, es pot assimilar a una extensió de l'activitat de restauració. Per això, és inqüestionable que l'activitat municipal no es pot limitar als supòsits en els quals l'activitat de terrasses/vetlladors s'exerceix en domini públic donat que, a banda del títol competencial relatiu al domini públic, s'han de tenir en compte altres condicionants jurídics com ara la protecció del medi ambient.

El dret al medi ambient adequat implica el dret a un medi ambient acústicament no contaminat, que no s'ha de veure abatut pel desenvolupament, sense límits, d'un local o activitat a l'aire lliure. Així s'expressa la STS, Secció 5, de 7 de novembre de 1990:

"En cuanto a la indemnización que reclama es patente que no tiene derecho a ella. La Administración ha concedido lo que se le pedía -licencia para apertura de un pub- pero con los condicionamientos legales aplicables al caso, condicionamientos consistentes en no sobrepasar un determinado número de decibelios a fin de hacer compatible los legítimos derechos del recurrente con los no menos legítimos de los vecinos. Con la particularidad de que el de éstos a gozar de un medio ambiente adecuado es un derecho constitucional por cuyo respeto han de velar -y a ello les conmina la Constitución- los poderes públicos (art. 45). Es claro, por tanto, que el recurrente tenía que saber que si su local es al aire libre en su casi totalidad no podía pretender que ese derecho al medio ambiente adecuado -que implica, entre otras cosas, medio ambiente acústicamente no contaminado- deba verse abatido en su beneficio. Los vecinos tienen derecho al descanso y a la salud, y uno y otro se ven gravemente conculcados si no se respeta la moderación en la música ambiental. En este problema del respeto por el medio ambiente -en cualquiera de sus manifestaciones, la acústica entre ellas- los Ayuntamientos y, en general, todos los poderes públicos -por tanto, también los Tribunales- tiene que mostrarse particularmente rigurosos. Y este Tribunal Supremo, con machacona insistencia, así lo viene recordando con apoyo precisamente en el artículo 45 de la Constitución. Y obviamente, esto no es una moda jurisprudencial más o menos pasajera, porque ante preceptos constitucionales tan claros como el citado, no hay opción distinta de la aquí postulada. Y esto sin necesidad de recordar que el grave deterioro del medio ambiente en todos sus aspectos ha transformado el problema de su conservación en un problema esencial, cuya solución es urgente e ineludible, pues muchos de sus aspectos afectan a la supervivencia, y otros, como el de la contaminación acústica a la salud y a la convivencia civilizada. Es notorio que se han elevado voces autorizadas procedentes del campo de la medicina denunciando cómo afecta al oído y al corazón el sometimiento continuado del individuo a un excesivo número de decibelios. Y lo único que hay que lamentar es que todavía haya poderes públicos que manifiesten una cierta pasividad en la adopción de medidas eficaces en defensa contra las múltiples agresiones al medio ambiente que se dan todos los días y en todas partes" (el subratllat és nostre).

La intervenció de l'Administració en les terrasses i vetlladors és indubtable i depèn de si es realitzen amb una nova activitat de restauració o en una que ja disposa de les llicències.

En el primer cas, la sol·licitud de la llicència d'obertura d'establiment i d'establiment de concurrència pública de restauració ha d'incloure la terrassa o vetllador (Annex III.1 de l'Ordenança municipal d'activitats i d'intervenció integral de l'administració ambiental de 30-3-2001 (OMAIA), art. 29 de la Llei 11/2009, de 6 de juliol, de regulació administrativa dels espectacles públics i de les activitats recreatives i l'Ordenança de les activitats i dels establiments de concurrència pública d'11 d'abril de 2003 (OPEC).

En el cas d'una activitat de restauració amb llicència, com sembla ser que és el cas que ens ocupa, la inclusió de les terrasses/vetlladors en l'exercici de l'activitat comporta un canvi substancial en el desenvolupament de l'activitat en tant que ampliació de l'activitat autoritzada i, per tant, requereix una nova llicència que modifiqui la llicència municipal d'obertura d'establiments i d'establiments de concurrència pública de restauració per tal d'incloure la terrassa o vetllador.

Cinquè. En aquesta línia, val a dir que no hi ha dubte del dret dels veïns i específicament del recurrent a gaudir d'un medi que no resulti agredit per la contaminació sonora provinent de l'exercici d'activitats econòmiques. Cal constatar en aquest punt la responsabilitat municipal en matèria de contaminació acústica derivada de les potestats de policia ambiental i disciplina d'activitats incisives del medi ambient i la salubritat pública que li encomana l'article 66.3.f) del Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d'abril, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, l'article 68.1.b) de la Llei 15/90, de 9 de juliol, d'ordenació sanitària de Catalunya, Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica i la mateixa Ordenança municipal general del medi ambient urbà de la ciutat de Barcelona de 16-6-1999, Annex III.

No hi ha dubte de les potestats que ostenta l'Ajuntament per intervenir a l'àmbit de la contaminació acústica derivada de l'exercici d'activitats econòmiques com es el cas que aquí ens ocupa i la possibilitat que li atorga la legislació d'adoptar mesures cautelars de cessament de l'activitat en el si d'un procediment que tendeixi a protegir la legalitat ambiental o en el transcurs del procediment sancionador.

Tampoc hi ha dubte que les esmentades potestats constitueixen cadascuna d'elles un autèntic deure jurídic d'actuació (article 12.1 de la Llei 30/92, de 26 de novembre), deure del que deriva un correlatiu dret dels ciutadans afectats donat que aquest és el contingut legalment definit del dret al gaudi del medi ambient establert a l'article 45 de la Constitució Espanyola.

Ultra l'anterior, és un fet admès que un nivell de soroll excessiu, periòdic (període estival i caps de setmana) i no esporàdic com el que s'ha acreditat en aquest procés afecta la qualitat de vida de les persones en detriment del dret fonamental a la intimitat personal i familiar en l'àmbit domiciliari (article 18.1 CE) i a la inviolabilitat del domicili (art. 18.2 CE), i podria afectar també el dret a la integritat física i moral (art. 15 CE), encara que aquest extrem no ha quedat acreditat en les presents actuacions donat que no s'ha aportat cap informe mèdic que acrediti que el soroll ha afectat a la salut de l'actora.

La jurisprudència constitucional determina la concurrència de tres notes característiques perquè el fenomen del soroll tingui rellevància constitucional: l'exposició perllongada a un nivell de soroll qualificat d'evitable i insuportable; la impossibilitat o dificultat del lliure desenvolupament de la personalitat; i l'existència d'una lesió o un perjudici que prové d'una acció o omissió atribuïble a un ens del sector públic.

En aquest sentit es pronuncien, entre d'altres, la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 16 de novembre de 2004, les sentències del Tribunal Constitucional núm. 119/01, núm. 191/01, i núm. 16/04, la sentència del Tribunal Suprem de 10 d'abril de 2003 i també les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 18 de juliol de 2002 i de 10 de febrer de 2005.

La sentència del Tribunal Constitucional 119/2001, de 24 de maig constitueix un exponent important de la doctrina jurisprudencial que invoca expressament la jurisprudència del Tribunal Europeo de Drets Humans reflexada en les sentències de 21 de febrer de 1990 (TEDH 1990, 4) (cas Powel i Rayner contra el Regne Unit), de 9 de desembre de 1994 (TEDH 1994, 3) (cas López Ostra contra el Regne d'Espanya) i de 19 de febrer de 1998 (TEDH 1998, 2) (cas Guerra i altres contra Itàlia). De la doctrina continguda en aquesta sentència convé aquí destacar, com assenyala la STS, secció 7ª, de 10 d'abril de 2003:

"Que como domicilio inviolable ha de identificarse el espacio en el cual el individuo vive sin estar sujeto necesariamente a los usos y convenciones sociales y donde ejerce su libertad más íntima, por lo que el objeto específico de protección en este derecho fundamental es tanto el espacio físico en sí mismo como lo que en él hay de emanación de la persona que lo habita.

Que este derecho fundamental ha adquirido una dimensión positiva, en relación con el libre desarrollo de la personalidad, orientada a su plena efectividad.

Que habida cuenta que el texto constitucional no consagra derechos meramente teóricos o ilusorios, sino reales y efectivos, se hace imprescindible asegurar la protección del derecho fundamental de que se viene hablando no solo frente a las injerencias de terceras personas, sino también frente a los riesgos que puedan surgir en una sociedad tecnológicamente avanzada.

Que el ruido puede llegar a representar un factor psicopatógeno destacado en el seno de nuestra sociedad y una fuente de permanente perturbación de la calidad de vida de los ciudadanos (como lo acreditan las directrices marcadas por Organización Mundial de la Salud sobre el ruido ambiental).

Que ciertos daños ambientales, en determinados casos de especial gravedad, aun cuando no pongan en peligro la salud de las personas, pueden atentar contra su derecho al respeto de su vida privada y familiar privándola del disfrute de su domicilio.

Y que debe merecer la protección dispensada al derecho fundamental a la vida personal y familiar, en el ámbito domiciliario, una exposición prolongada a determinados niveles de ruido que puedan objetivamente calificarse como evitables e insoportables, en la medida que impidan o dificulten gravemente el libre desarrollo de la personalidad, siempre y cuando la lesión o menoscabo provenga de acciones y omisiones de entes públicos a los que sea imputable la lesión producida" (el subratllat és nostre).

La STC 11/01, de 24 de maig, segons cita la sentència dictada pel TSJ de Balears de 11-12-2001, condensa la interpretació constitucional sobre el conflicte que ens ocupa en els termes següents:

"La relación con el derecho fundamental a la integridad física y moral, este Tribunal ha tenido ocasión de señalar que su ámbito constitucionalmente garantizado proteja "la inviolabilidad de la persona, no sólo contra ataques dirigidos a lesionar su cuerpo o espíritu, sino también contra toda clase de intervención en esos bienes que carezca del consentimiento de su titular" (SSTC 120/1990, de 27 de junio [RTC 1990, 120], F. 8; 215/1994, de 14 de julio [RTC 1994, 215], F. 4; 35/1996, de 11 de marzo [RTC 1996, 35], F.3, y 207/1996, de 15 de diciembre [RTC 1996, 207], F.2).

Por lo que se refiere al derecho a la intimidad personal y familiar, hemos declarado reiteradamente que tiene por objeto la protección de un ámbito reservado de la vida de las personas excluido del conocimiento de terceros, sean éstos poderes públicos o particulares, en contra de su voluntad (por todas, SSTC 144/1999, de 22 de julio [RTC 1999, 144], F.8 y 292/2000, de 30 de noviembre [RTC 2000, 292], F.6). Igualmente, hemos puesto de relieve que este derecho fundamental se halla estrictamente vinculado a la propia personalidad y deriva, sin ningún género de dudas, de la dignidad de la persona que el art. 10.1 CE reconoce (STC 202/1999, de 8 de noviembre [RTC 1999, 202], F. 2 y las resoluciones allí citadas) e implica "la existencia de un ámbito propio y reservado frente a la acción y el conocimiento de los demás, necesario, según las pautas de nuestra cultura, para mantener una calidad mínima de la vida humana" (STC 186/2000, de 10 de julio [RTC 2000, 186], F. 5).

Por último, este mismo Tribunal ha identificado como "domicilio inviolable" el espacio en el cual el individuo vive sin estar sujeto necesariamente a los usos y convenciones sociales y donde ejerce su libertad más íntima -por todas, STC 171/1999, de 27 de septiembre (RTC 1999, 171), F. 9 b)-. Consecuentemente, hemos señalado que el objeto específico de protección en este derecho fundamental es tanto el espacio físico en sí mismo como también lo que en él hay de emanación de la persona que lo habita (STC 22/1984, de 17 de febrero [RTC 1984, 22], F. 5).

Partiendo de la doctrina aquí expuesta en apretada síntesis, debemos señalar que estos derechos han adquirido también una dimensión positiva en relación con el libre desarrollo de la personalidad, orientada a la plena efectividad de estos derechos fundamentales. En efecto, habida cuenta de que nuestro texto constitucional no consagra derechos meramente teóricos o ilusorios, sino reales y efectivos (STC 12/1994, de 17 de enero [RTC 1994, 12], F. 6), se hace imprescindible asegurar su protección no sólo frente a las injerencias ya mencionadas, sino también frente a los riesgos que puedan surgir en una sociedad tecnológicamente avanzada. A esta nueva realidad ha sido sensible la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, como se refleja en las Sentencias de 21 de febrero de 1990 (TEDH 1990, 4), caso Powell y Rayner contra Reino Unido; de 9 de diciembre de 1994 (TEDH 1994, 3), caso López Ostra contra Reino de España, y de 19 de febrero de 1998 (TEDH 1998, 2), caso Guerra y otros contra Italia.

En efecto, el ruido puede llegar a representar un factor psicopatógeno destacado en el seno de nuestra sociedad y una fuente permanente de perturbación de la calidad de vida de los ciudadanos. Así lo acreditan, en particular, las directrices marcadas por la Organización Mundial de la Salud sobre el ruido ambiental, cuyo valor como referencia científica no es preciso resaltar. En ellas se ponen de manifiesto las consecuencias que la exposición prolongada a un nivel elevado de ruidos tienen sobre la salud de las personas (v. Gr. Deficiencias auditivas, apariciones de dificultades de comprensión oral, perturbación del sueño, neurosis, hipertensión e isquemia), así como sobre su conducta social (en particular, reducción de los comportamientos solidarios e incremento de las tendencias agresivas). Consecuentemente, procede examinar, siempre en el marco de las funciones que a este Tribunal le corresponde desempeñar, la posible incidencia que el ruido tiene sobre la integridad real y efectiva de los derechos fundamentales que antes hemos acotado, discerniendo lo que estrictamente afecta a los derechos fundamentales protegibles en amparo de aquellos otros valores y derechos constitucionales que tienen su cauce adecuado de protección por vías distintas.

Sexto. Este tribunal ha sido en todo momento consciente del valor que por virtud del art. 10.2 CE ha de reconocerse a la doctrina del Tribunal Europeo de Derechos Humanos en su interpretación y tutela de los derechos fundamentales (por todas STC 35/1995, de 6 de febrero [RTC 1995, 35], F. 3). En lo que ahora estrictamente interesa, dicha doctrina se recoge especialmente en las SSTEDH de 9 de diciembre de 1994, caso López Ostra contra Reino de España, y de 19 de febrero de 1998, caso Guerra y otros contra Italia. En dichas resoluciones se advierte que, en determinados casos de especial gravedad, ciertos daños ambientales aun cuando no pongan en peligro la salud de las personas, pueden atentar contra su derecho al respeto de su vida privada y familiar, privándola del disfrute de su domicilio, en los términos del art. 8.1 del Convenio de Roma. (SSTEDH de 9 de diciembre de 1994, & 51, y de 19 de febrero de 1998, & 60).

Dicha doctrina, de la que este Tribunal se hizo eco en la STC 199/1996, de 3 de diciembre (RTC 1996, 199) (F. 2), debe servir, conforme proclama el ya mencionado art. 10.2 CE, como criterio interpretativo de los preceptos constitucionales tuteladores de los derechos fundamentales (STC 303/1993, de 25 de octubre [RTC 1993, 303] F. 8). En el bien entendido que ello no supone una traslación mimética del referido pronunciamiento que ignore las diferencias normativas existentes entre la Constitución Española y el Convenio Europeo de Derechos Humanos ni la antes apuntada necesidad de acotar el ámbito del recurso de amparo a sus estrictos términos, en garantía de la operatividad y eficacia de este medio excepcional de protección de los derechos fundamentales.

Desde la perspectiva de los derechos fundamentales implicados, debemos emprender nuestro análisis recordando la posible afección al derecho a la integridad física y moral. A este respecto, habremos de convenir en que, cuando la exposición continuada a unos niveles intensos de ruido ponga en grave peligro la salud de las personas, esta situación podrá implicar una vulneración del derecho a la integridad física y moral (art. 15 CE). En efecto, si bien es cierto que no todo supuesto de riesgo o daño para la salud implica una vulneración del art. 15 CE, sin embargo cuando los niveles de saturación acústica que deba soportar una persona, a consecuencia de una acción u omisión de los poderes públicos, rebasen el umbral a partir del cual se ponga en peligro grave e inmediato la salud, podrá quedar afectado el derecho garantizado en el art. 15 CE.

Respecto a los derechos del art. 18 CE, debemos poner de manifiesto que en tanto el art. 8.1 CEDH reconoce el derecho de toda persona "al respeto de su vida privada y familiar, de su domicilio y de su correspondencia", el art. 18 CE dota de entidad propia y diferenciada a los derechos fundamentales a la intimidad personal y familiar (art. 18.1) y a la inviolabilidad del domicilio (art. 18.2). Respecto del primero de estos derechos fundamentales ya hemos advertido en el anterior fundamento jurídico que este Tribunal ha precisado que su objeto hace referencia a un ámbito de la vida de las personas excluido tanto del conocimiento ajeno como de las intromisiones de terceros, y que la delimitación de este ámbito ha de hacerse en función del libre desarrollo de la personalidad. De acuerdo con este criterio, hemos de convenir en que uno de dichos ámbitos es el domiciliario por ser aquel en el que los individuos, libres de toda sujeción a los usos y convenciones sociales, ejercen su libertad más íntima (SSTC 22/1984, de 17 de febrero [RTC 1984, 22], F. 5; 137/1985, de 17 de octubre [RTC 1985, 137], F. 2, y 94/1999, de 31 de mayo [RTC 1999, 94], F. 5).

Teniendo esto presente, podemos concluir que una exposición prolongada a unos determinados niveles de ruido, que puedan objetivamente calificarse como evitables e insoportables, ha de merecer la protección dispensada al derecho fundamental a la intimidad personal y familiar, en el ámbito domiciliario, en la medida en que impidan o dificulten gravemente el libre desarrollo de la personalidad, siempre y cuando la lesión o menoscabo provenga de actos u omisiones de entes públicos a los que sea imputable la lesión producida.

Especialmente lucidas son las consideraciones del Magistrado Don Manuel Jiménez de Parga en su Voto Particular Concurrente a la citada sentencia, al indicar que "la pasividad de los poderes públicos, en particular la inoperancia de los Ayuntamientos, resulta más censurable si tenemos en cuenta que las técnicas modernas facilitan la insonorización perfecta, sin que trascienda a la calle los ruidos producidos en el interior de un local (verbigracia, una sala de fiestas), o que tengas su causa en aparatos de refrigeración o de extracción de humos. Es un problema estrictamente económico. Si se superan con exceso los indicados límites de la OMS, pueden generarse comportamientos sociales agresivos, impidiendo en todo caso que los afectados puedan conciliar el sueño y disfrutar de sus domicilios en unos términos que hagan de éstos reconocibles como tales y no sólo como nichos habitacionales". (el subratllat és nostre).

Doctrina recollida pel TSJ Catalunya, sec. 2ª, en sentència de 18-07-2002, núm. 857/2002 que afegeix:

"Conforme la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, este Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, en la Sentencia 384/1998, de 6 de abril, ha establecido la doctrina de que la Administración debe preservar el domicilio privado de injerencias indebidas que lesionen el principio de inviolabilidad que garantiza el artículo 18 de la Constitución y está obligada a adoptar las medidas necesarias, razonables y adecuadas, para proteger el derecho a la vida privada que se produce en el interior de un domicilio mediante la emisión de órdenes de interdicción contra aquellas contaminaciones medio ambientales que afecten gravemente al bienestar físico y psíquico de las personas y lesionen su derecho a la calidad de vida" (el subratllat és nostre).

D'acord amb la sentència dictada pel TSJ de Balears de 11-12-2001:

"No obstante, lo relevante en recursos seguidos por el procedimiento especial para la Protección de los Derechos Fundamentales de la persona, es que a diferencia de los mecanismos de protección jurisdiccional ordinarios, no basta con acreditar la ilegalidad de la actividad por ausencia de licencia y la inactividad municipal ante dicho supuesto, sino que es preciso acreditar unas inmisiones sonoras relevantes y reiteradas, unido a la ineficacia de la Administración contra la que se demanda. Aunque en realidad, esta ineficacia ya se desprende de la simple existencia de aquellas molestias."

En definitiva, d'acord amb aquesta doctrina cal examinar les qüestions següents:

1) Si s'aprecien en el present cas unes immissions sonores rellevants i reiterades derivades de sorolls produïts per les activitats de restauració.
2) Si l'Ajuntament demandat ha incorregut en passivitat, per no haver adoptat les mesures que podien impedir les lesions derivades del soroll i que estaven dins del seu àmbit legal de competències.

Aquests aspectes són els que han de ser objecte d'anàlisis en aquest recurs.

1.- Relació de denuncies e intensitat de les molèsties.

De l'expedient administratiu i de les proves practicades es desprèn que les molèsties (sorolls i arrossegament de taules i cadires) han motivat per part de la recurrent la presentació de les següents denuncies i escrits davant l'ajuntament demandat:

1º) Denuncia de data 23-6-2008 presentada pel recurrent en qualitat de president de la comunitat de veïns del carrer salvador Espriu 65-71.

2º) Escrit presentat en data 18-11-2008 en què hom sol·licita accedir als expedients de llicència de les activitats de restauració que ocasionen molèsties per sorolls ubicades al Centre de la Vila, als de disciplina i als de caire sancionador.

3º) Escrit presentat en data 12-1-2009 en virtut del qual es dona resposta al requeriment verbal (via telefònica) portat a terme per l'Ajuntament demandat i es concreta l'emplaçament de les activitats de les quals es demana l'accés documental.

4º) Escrit de data 11-6-2009 en el qual es denuncien diverses irregularitats en el desenvolupament de sis activitats i sol·liciten que s'incoï expedients d'inspecció, disciplina i si s'escau, sancionadors.

5º) Escrit de data 19-10-2009 pel qual el recurrent, en nom propi, va requerir a l'Ajuntament demandat per la inactivitat administrativa en la que incorria i va sol·licitar l'adopció de les mesures pertinents per eradicar el focus de contaminació acústica als efectes de l'article 29.1 i 115.1 de la llei jurisdiccional sota apercebiment de recurs jurisdiccional. Requeriment que no ha obtingut resposta.

6º) Escrit de data 4-11-2009 d'ampliació del requeriment realitzat en data 19-10-2009.

En atenció al caràcter objectivable de les molèsties derivades de sorolls i gràcies a la possibilitat de realitzar mesuraments sonomètriques en el propi domicili del particular que se sent lesionat en els seus drets constitucionals, constitueix prova rellevant la medició practicada per l'actor, a manca de mesuraments aportats pel propi Ajuntament. En dita medició es constata que els nivells sonomètrics de recepció superen els límits autoritzats en horari nocturn en la zona acústica on es desenvolupen les activitats que constitueixen els focus de contaminació acústica.

En aquest sentit, la documental aportada en aquest procés per part de les codemandades parteix, en primer lloc, d'un límit màxim de nivell sonor de 55 dB(A) sense desvirtuar que el nivell màxim autoritzat en aquesta zona, al·legat per l'actora, és de 45 dB(A); en segon lloc, els mesuraments no es realitzen des del domicili del recurrent sinó en altres punts; en tercer lloc, els mesuraments es realitzen una vegada instat aquest procés jurisdiccional i més d'un any després del requeriment a l'administració. En definitiva, els resultats d'aquesta prova documental han de ser degudament valorats i no permeten desvirtuar els resultats d'una prova pericial realitzada en el domicili del recurrent (i no a l'exterior) un any abans.

La formulació d'una denúncia, d'un requeriment i les actuacions de l'Ajuntament en anys diversos permeten constatar el caràcter permanent o com a mínim no esporàdic de les molèsties tot i que concretades en el període estival. Les Directives de la OMS, precisen que uns nivells de saturació acústica, que superin els 55 dB(A) a l'exterior en zones d'habitatges produeixen greus molèsties, per la qual cosa més greus molèsties han de produir-se quan aquests valor es registren a l'interior dels habitatges i concretament en el cas que ens ocupa cal admetre, també, que el soroll era insuportable pel fet que els mesuraments realitzats per la part actora donen uns resultats contundents segons els quals el nivell de contaminació acústica en horari nocturn i durant un període de temps conclouen que el soroll excedeix el màxim autoritzat (62,9 dB(A), front al màxim que s'estableix en 45 dB(A).

Per tant, d'aquestes consideracions es desprèn la constatació objectiva d'immissions sonores reiterades durant el període estival i els caps de setmana a nivells superiors als que la normativa considera màxims tolerables.

2.- Activitat municipal tendent a corregir les anteriors molèsties.

A diferència de les reclamacions civils en que és suficient que el perjudicat acrediti la realitat del perjudici per motivar l'acció de responsabilitat, la reclamació contra la inactivitat administrativa mitjançant el procediment especial de protecció dels drets fonamentals ha de demostrar que precisament aquesta passivitat ha etat d'una entitat tan considerable que ha estat causa concurrent en la violació dels drets fonamentals.

En el cas que ens ocupa, s'aprecia una passivitat administrativa donat que malgrat les denúncies veïnals i el requeriment formulat, l'Ajuntament va tolerar el funcionament d'unes activitats il·legals que es concreta en la instal·lació de taules i cadires a l'exterior dels locals. Conducta que s'ha mantingut tot i que el recurrent va aportar, amb el requeriment, un informe de mesurament sonomètric que advertia que el soroll superava els límits màxims establerts per l'OGMAU. En aquesta situació l'Ajuntament no va procedir a comprovar la realitat denunciada, ni va ordenar cautelarment el cessament de l'activitat, ni va acordar l'adopció de qualsevol altra mesura cautelar. Fins i tot, havent-se proposat pels tècnics municipals, el dia 16-12-2009, una proposta de resolució de cessament de l'activitat, no consta que aquesta hagi donat lloc a cap resolució concreta ni menys a la seva notificació i execució, permetent en conseqüència una activitat que a més d'il·legal, era molesta.

Hi ha una situació de manca activitat imputable a l'Ajuntament de Barcelona donat que si bé és cert que va realitzar diverses actuacions, aquestes són clarament insuficients per a resoldre la contaminació acústica que patia el recurrent i la seva família. Per tant, es constata una inactivitat o una activitat insuficient per la manca de comprovació i en el seu cas, de clausura preventiva i definitiva del focus de contaminació que superava, segons la prova aportada, els límits màxims establerts.

Per tot això cal entendre que la inactivitat administrativa ha vulnerat els drets fonamentals invocats.

Sisè. La demandant interessa la condemna al demandat a indemnitzar els danys i perjudicis causats en la quantia que es determini en execució de sentència. En aquest punt cal precisar, com expressa la sentència dictada pel TSJ de les Balears en data 11-12-2001:

"1º) Que no debe confundirse la existencia/inexistencia de perjuicios, con la dificultad en su valoración. Las molestias causadas por el ruido que afectan a la integridad física y a la habitabilidad del domicilio, en ocasiones se han calificado como de "daños morales", pero con independencia de su calificación de daño moral o material ya que lo relevantes es que se constate la existencia de la inmisión molesta para que concurra perjuicio.

2º) El art. 9.3º de la LO 1/1982, de 5 de mayo (RCL 1982, 1197; ApNDL 3639), de protección del derecho al honor y a la intimidad personal y familiar ya indica que "se presume" la existencia de perjuicio siempre que se acredite la intromisión ilegítima".

3º) Al haber cesado ya la actividad molesta, puede fijarse la cuantificación del perjuicio sin necesidad de diferirse a la fase de ejecución de la sentencia. La dificultad de cifrar el importe de unos daños y perjuicios de lo que no quedan secuelas medibles, es evidente. La propia sentencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos López Ostra contra España ya reconoce que no se prestan a un cálculo exacto los daños derivados de "la angustia y ansiedad viendo cómo la situación perduraba y cómo la salud de su hija se degradaba". Tomando como base lo arriba valorado respecto a la intensidad sonora que se desprende de las mediciones sonométricas, y no acreditado que la actividad sonora molesta fuese diaria o de determinados días a la semana, se fija una indemnización por importe de 500.000 pesetas."

D'acord amb aquestes premisses és procedent condemnar a l'administració demandada al pagament d'una indemnització a determinar en execució de sentència. La possibilitat de condemnar a l'administració deriva de la inactivitat i es desprèn de l'art. 31.2º en relació amb l'art. 114.2º de la LJCA.

Setè. No s'aprecien en aquest cas les circumstàncies determinants de la condemna en costes sol·licitada.

Atesos els preceptes legals esmentats i els altres que són d'aplicació.

Decisió

He resolt

Primer.- Desestimar les causes d'inadmissibilitat d'aquest recurs plantejades per l'administració demandada.

Segon.- Estimar el recurs interposat per JL.F.R. i reconèixer el dret del recurrent a ser indemnitzat per part de l'AJUNTAMENT DE BARCELONA pels danys i perjudicis morals en la suma que es determini en execució de sentència.

Tercer.- No fer un pronunciament sobre les costes processals.

Notifiqueu aquesta sentència a les parts, amb l'advertiment que es pot interposar recurs ordinari d'apel·lació en contra, d'acord amb el que preveu l'article 81.2.b) de la Llei jurisdiccional.

Així ho pronuncio, ho mano i ho signo.

La magistrada jutgessa

PUBLICACIÓ. Faig constar que avui la magistrada jutgessa ha llegit i publicat aquesta sentència en audiència pública. En dono fe.