Jutjat Contenciós
Adminstratiu núm 5
de Barcelona
Ronda de la Universitat, 18, 5a. Planta
08007 Barcelona
Recurs núm.:
DF 562/2011 A
Part actora: GRG
Part demandada: AJUNTAMENT D'ESPARREGUERA
SENTENCIA N° 141/2011
Barcelona, 13 de
maig de 2011
Margarita Cuscó Turell, magistrada jutgessa del Jutjat contenciós
Administratiu n° 5 de la Província de Barcelona, he vist el recurs
promogut per GRG contra AJUNTAMENT D'ESPARREGUERA
Antecedents
Primer.- El dia 26 d'octubre de 2010 va entrar en el Deganat dels Jutjats
contenciosos administratius l'escrit d'interposició d'aquest recurs plantejat
d'acord amb el procediment especial de defensa jurisdiccional dels drets fonamentals
i llibertats públiques previst a l'article 114 i següents de la
Llei jurisdiccional. L'actora esmenta com drets fonamentals infringits el dret
e la intimitat personal i familiar (article 18.1 CE), i el dret a la inviolabilitat
del domicili (article 18.2 CE).
En data 13 de desembre de 2010 la recurrent va formular demanda, mitjançant
la qual va demanar sentència que declari la inactivitat de l'Ajuntament
d'Esparreguera en la correcta disciplina i prevenció de les immissions
sonores causades per l'activitat de restauració que s'exerceix a l'aire
lliure del c. Arbres, 18 per part de l'establiment "Bar Cal Milú";
que es declari la lesió dels drets fonamentals de l'actor a la intimitat
personal i familiar i a la inviolabilitat del domicili per causa de la inactivitat
administrativa de l'Ajuntament demandat enfront del soroll provocat pel funcionament
durant el període nocturn per part de l'activitat de restauració
referida; i es declari l'obligació de l'Ajuntament d'Esparreguera d'adoptar
en el termini mes breu possible totes les mesures adients pel cessament de l'escreix
de soroll premés a l'exterior i a l'interior de l'habitatge del demandant.
escreix de soroll provocat per dita instal·lació, condemnant a
l'Ajuntament d'Esparreguera a portar a terme l'execució subsidiària
-per precinte cautelar o preventiu de les instal·lacions causants del
soroll ambiental- del referit cessament en cas d'incompliment per part del responsable
de l'activitat contaminant i amb la finalitat de preservar els drets fonamentals
de l'actora a la intimitat personal i familiar i a la inviolabilitat del domicili.
Fonamenta les anteriors pretensions en el fet que la recurrent resideix a l'habitatge
del C. Arbres, i confrontant directament amb la façana de llur habitatge
es troba emplaçat el Bar Cal Milú al c. Arbres, 18 . Durant les
temporades estiuenques (maig a octubre, aproximadament) el titular d'aquesta
activitat implementa al vial públic adjacent a la façana de llur
edifici taules i cadires sense cap element que eviti o pal·liï les
emissions sonores. Dita activitat de restauració s'empara en les autoritzacions
expresses de l'Alcaldia de l'Ajuntament d'Esparreguera que s'atorguen a l'interessat
des de l'estiu de l'any 2007. Dita activitat ja de per sí sorollosa s'allarga
fins més enllà de la mitja nit i suposa una important contaminació
acústica que supera el límit màxim de soroll admissible,
fins el punt de violar els drets fonamentals invocats, i manifesta que l'Ajuntament
en resulta responsable per la seva manca d'activitat tot i el requeriment previ
a aquest procés i les denuncies del demandant.
Segon.- El Ministeri Fiscal va informar tot demanant l'estimació
d'aquest recurs i que se ordeni a l'Ajuntament demandat a adoptar las mesures
procedents pel cessament immediat de la vulneració dels drets fonamentals
invocats i l'excés de soroll permés amb l'exterior i a l'interior
del domicili de la demandant, excés provocat per les activitats desenvolupades
en les instal·lacions del Bar Cal Milú La representació
de l'Administració demandada va formular al·legacions en les que,
després d'aportar els fonaments que va entendre escaients al seu dret,
essencialment adreçats a negar la inactivitat de l'administració
i l'existència de lesió de drets fonamentals, va posar de manifest
mala fe per part de l'actora i va sol·licitar la desestimació
del recurs. Acte seguit es va obrir la fase probatòria, i es va admetre
i practicar la sol·licitada per les parts, amb el resultat que figura
a les actuacions.
Tercer.- La part actora presenta escrit de conclusions el dia 5 d'abril
de 2011, el Fiscal el dia 19 d'abril de 2011 i la demandada el 29 d'abril de
2011, rectificant-se en les seves respectives pretensions. Mitjançant
provisió de data 2 de maig de 2011 les actuacions han quedat concluses
per sentència.
Quart.- En la tramitació d'aquestes actuacions s'han acomplert
les prescripcions legals.
Fets provats
Primer.- De la documentació que integra l'expedient administratiu
i de la que ha estat portada a prova es desprèn que la recurrent va denunciar
davant l'Ajuntament d'Esparreguera les molèsties provocades per l'activitat
annexa de terrassa desenvolupada pel Bar Cal Milú. Les denuncies es van
presentar en les dates següents: 8-8-2007, 5-7-2008, 11-7-2008, 26-7-2008,
15-7-2008, 28-7-2008, 29-7.2008, 4-8-2008, 11-8-2008 i 27-7-2009. Tanmateix,
consta que en data 20-9-2010 la recurrent va requerir a l'administració
demandada als efectes de l'article 29.1 i 115.1 de la llei jurisdiccional amb
apercebiment de recurs jurisdiccional de protecció de drets fonamentals.
Acompanyava al requeriment informe de mesurament sonométric, realitzat
el dia 28 i 29 d'agost 2010 del que resulta que un cop avaluat el contingut
de sons causats per l'activitat d'un local d'oci nocturn "Bar cal Milú"
el resultat va ser 66,0 dB(A) nocturns, segons la Llei 16/2002 i 65,7 dB(A)
segons l'ordenança municipal. L'anterior requeriment no s'ha respòs.
Segon.- Consta també que, degut a les queixes de la recurrent,
l'Ajuntament va realitzar diversos mesuraments sonométrics. Així:
- El 9 de desembre de 2008 la tècnica de Medi Ambient de l'Ajuntament
d'Esparreguera emet informe en relació a les "mesures dels nivells
d'immissió en l'ambient interior de la residència de la interessada
i conclou que "les mesures nocturnes número 4 i 5 superen el límit
de 50 dB establert per l'ordenança municipal'. Les mesures números
4 i 5 corresponen a les realitzades el dia 6 de setembre de 2008 a les 23:06
i 23:50 hores. En canvi les mesures números 1 a 3 donen uns resultats
entre 41,6 i 50,6 d(B).
- El 3 de juny de 2009 es prenen mesures a les 23:40 i 23:58 que donen uns resultats
de 57 i 58 dB.
- El dia 19 de juny de 2009 a les 22:37 h i 22:50h amb les finestres obertes
i va donar un resultat de 66,6 i 65 Db, respectivament.
- Els dies 3 i 4 de juliol sobre les 23:30 h s'efectuen quatre noves medicions
amb les finestres tancades, i donen els resultats de 57 Db, 58 Db, 57,1 Db i
57,3Db.
- L'informe de l'inspector de la policia municipal de 9 de juliol de 2009 conclou
que "les mesures dels dies 3 i 4 de juliol, efectuades en base al procediment
normativitzat, superen el 7Db el límits màxims establerta per
la zona A." I afegeix "Que segons es desprèn de l'informe efectua't
pel caporal 26, el dia 5 de juliol (...) ) la situació del carrer Arbres
i la PL de la Pagesia és de certa activitat i a la terrassa del bar Milú
hi ha una alta ocupació de taules, no es pot afirmar que la superació
del llindars contaminació acústica pro vingui única i exclusivament
de l'activitat de bar.
- Consta també a l'esmenta't informe que la recurrent els dies 27 de
juny de 2009 i 29 de juny a les 22:20h va refusar ter un mesurament amb les
finestres tancades.
Els dies 8 i 9 d'agost de 2009 es realitzen noves proves sonomètriques
i s'extreuen les conclusions següents: "El nivell d'avaluació
de la. immissió sonora es detecta a la llar (amb les finestres Obertes)
és de 62 dB, i supera en 12 dB el valor límit d'immissió
permés per la Llei 16/2002, que és de 50 dB".
Tercer.- En data 4 de juliol de 2009 la policia local aixeca Acta d'inspecció
d'ocupació de via pública amb vetlladors al cal Milú en
què consta que disposa d'autorització, compleix l'horari establert
i no supera amb vetlladors l'espai autoritzat.
L'enginyer municipal en data 22 de setembre de 2009 emet informe en que se després
d'analitzar els resultats de les mesures de sonometria realitzades el dia 8
d'agost de 2009 conclou:
"El nivell d'avaluació de la immissió sonora que es detecta
a la llar (amb les finestres obertes) és de 62 dB i supera en 12 dB el
valor límit d'immissió permès per la Llei 16/2002, que
és de 50 dB.
D'altra banda, el nivell de soroll que es detecta quan l'activitat de bar roman
tancada és també molt elevat (56,7 dB) Aquesta fet sembla indicar
que la causa de l'elevat nivell d'immissió sonora detectat a la llar
és doble: d'una banda el bar, i d'altra banda també el mateix
ambient del carrer durant tota la nit". A resultes d'això proposa
controlar i fer incidència en el manteniment de l'ordre públic
i incoar expedient sancionador al bar donat que tot i que no es pot discriminar
amb certesa la proporció de soroll que ocasiona l'activitat, és
clar que té una clara incidència en l'elevat soroll percebut.
En data 19 de febrer de 2010 s'incoa expedient sancionador i l'instructor de
l'expedient formula plec de càrrecs en el qual imputa la infracció
consistent en "superar l'activitat de bar... els valor màxims d'immissió
sonora... per no haver vetllat, amb els mitjans necessaris, perquè els
usuaris, quan entren o surten del local, o estan a les terrasses no produeixin
molèsties als veïns".
En data 9 de setembre de 2010 l'instructor emet proposta de resolució
en el sentit d'imposar una sanció de 901 euros. No consta, però,
que l'expedient hagi finalitzat amb uns resolució concreta ni menys la
seva notificació i execució.
Quart.- De la prova documental practicada consistent en l'informe tècnic
de mesures acústiques, encarregat per part de la actora a la mercantil
LGAI Techonological Center, S.A. referent al mesurament realitzat a la finca
d'autes el dia 28 d'agost a les 23:15 hores fins el dia 29 d'agost a les 6:30
hores del matí, resulta que:
"-Segons la Llei 16/2002, de protecció contra la contaminació
acústica, el nivell d'avaluació Lar, al balcó del dormitori
principal de l'habitatge ubicat al carrer dels Arbres 15, 2º-D, provocat
per l'activitat que es va dur a terme a l'establiment de restauració
"Bar Cal Milú", durant l'horari nocturn (66,0 dB (A)), es troba
per sobre del valor límit d'immissió, en ambient exterior i període
nocturn (55 dB (A)).
-Segons l'ordenança municipal reguladora del soroll i les vibracions,
el nivell d'avaluació Lar, al balcó del dormitori principal de
l'habitatge ubicat al carrer dels Arbres provocat per l'activitat que es va
dur a terme a l'establiment de restauració "Bar Cal Milú",
durant l'horari nocturn (65,7 dB(A)), es troba per sobre del valor límit
d'immissió, en ambient exterior i període nocturn (55 dB(A)).
Cinquè.- En darrer terme, de la prova testifical practicada en
aquest procés es conclou que en lloc d'autes hi ha un local d'oci que
té una terrassa a la via pública des de Setmana Santa fins setembre/octubre;
que la terrassa agafa tot el carrer que és semi peatonal (a la nit ha
pas de persones però no molesta, "si (que molesta) si es queden
allà"). La terrassa s'utilitza fins altes hores de la matinada.
Hi ha unes 30 taules o més. La testimoni manifesta que ha fet instancies
a l'Ajuntament queixant-se i ha notat que desprès de les instancies,
l'espai dedicat a terrassa ha disminuït però no s'han modificat
els horaris.
Fonaments de dret
Primer.- L'actora planteja aquest recurs contra la inactivitat administrativa
de l'Ajuntament d'Esparreguera en evitar el soroll desmesurat provocat per l'activitat
que es desenvolupa a la terrassa del bar Can Milú. S'imputa en aquest
sentit una inactivitat que ve de l'any 2007, data de presentació de la
primera denuncia i que vulnera els drets fonamentals de la recurrent, concretament
considera infringits el dret a la intimitat personal i familiar (article 18.1
CE), i el dret a la inviolabilitat del domicili (article 18.2 CE). Aporta un
informe acústic de la comprovació efectiva d'uns nivells d'immissió
sonora superiors als màxims autoritzats.
Segon.- Abans de resoldre sobre el fons de l'assumpte, s'ha de recordar
que el recurs d'empara judicial ordinari té per objecte segons estableix
l'article 114 de la Llei de la Jurisdicció Contenciós-Administrativa,
atorgar empara judicial respecta les vulneracions imputables a l'activitat o
inactivitat de les Administracions Públiques, amb la finalitat de preservar
o restablir els drets fonamentals i llibertats públiques als que es refereix
l'article 53.2 de la Constitució. En aquest recurs la part demandant
podrà fer valer les pretensions a que es refereix els articles 31 i 32
de la referida llei processal, entre les que s'integra la facultat de pretendre
de l'òrgan jurisdiccional que es condemni a l'Administració al
compliment de les seves obligacions en els termes en què estan establertes
(STC 212-93, de 28 de juny, o STS 19-5-1997, entre d'altres).
Situats en aquest punt, cal tenir en compte la doctrina continguda a la sentència
de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya, de 18 de juliol de 2002, segons la qual "La ley pretende
superar, por tanto, la rigida distinción entre legalidad ordinaria y
derechos fundamentales, por entender que la protección del dercho fundamental
o libertad pública no será factible en muchos casos, si no se
tiene en cuenta el desarrollo legal de los mismos". Ara bé una cosa
és que en aquest procés especial es pugui examinar l'eventual
lesió de drets fonamentals des de la perspectiva de la conformitat de
l'actuació administrativa amb l'ordenament jurídic, diguem de
legalitat ordinària i una altra de molt diferent que s'examinin al mateix
temps i s'obtinguin en el mateix procés dos pronunciaments diferents,
un, declaratiu obre si s'ha produït o no lesió de drets fonamentals
i l'altre sobre si el actes impugnats són o no conformes a la legalitat
ordinària. El dret que es pretén restaurar és diferent
en ambdós casos (STS de 2 de març de 2007, Sala 3ª, Sec.
7ª, (recurs de cassació 791/2005).
En definitiva en el procediment especial de drets fonamentals es pretén
tutelar al ciutadà de la vulneració per les autoritats públiques
administratives del contingut constitucional dels drets i llibertats fonamentals,
però el jutge pot examinar les qüestions de legalitat que afectin
a l'ordre públic de les llibertats, segons es desprèn de l'article
121 de la llei jurisdiccional, que estableix que "la sentencia estimará
el recurso cuando la disposición, la actuación o el acto administrativo
incurrieran en cualquier infracción del ordenamineto jurídico
incluso a la desviación de poder y como consecuencia de la misma el derecho
de las susceptibles de amparo.
En el cas que ens ocupa s'impugna una situació d'inactivitat administrativa
susceptible d'enjudiciament en seu contenciosa segons s'expressa la mateixa
Exposició de Motius de la llei Jurisdiccional a l'assenyalar que "...las
inactividades u omisiones de actuaciones debidas expresan también la
voluntad de la administración, que ha de estar sometida en todo caso
al imperio de la Ley. La imposibilidad legal de controlar mediante los recursos
contencioso-administrativos esta otras manifestaciones de la acción administrativa,
desde hace tiempo criticada, resulta ya injustificble , tanto a la luz de los
principios constitucionales como en virtud de la crecida importancia cuantitativa
y cualitativa de tales manifestaciones".
Tanmateix, l'article 25.2 de la Llei Jurisdiccional admet plenament el recurs
jurisdiccional adreçat contra la inactivitat de les administracions públiques.
L'article 29.1 disposa en aquest sentit que quan, en virtut d'una disposició
general que no precisi d'actes d'aplicació o en virtut d'un contracte
o conveni administratiu, l'administració estigui obligada a realitzar
una prestació concreta en favor d'una o varies persones determinades,
els que tinguin dret a aquella poden reclamar a l'Administració el compliment
de l'esmentada obligació i, si en el termini de tres mesos des de la
data de la reclamació, l'administració no hagués donat
compliment a allò demandat o no hagués arribat a un acord amb
els interessats, aquests poden deduir recurs jurisdiccional contra la inactivitat
administrativa. Alhora l'article 29.2 preveu un segon supòsit d'inactivitat
referit a la manca d'execució per part de les administracions dels actes
propis, cas en el que el termini d'execució es redueix a un mes de la
intimació per part de l'afectat.
Els recurrents van formular (en data 20 de setembre de 2010) en via administrativa
un requeriment a l'administració tot apellant a l'article 29.1 LJ, pel
fet d'imputar no la inexecució d'un acte ferm sinó la manca de
compliment de les obligacions legals que pesen sobre l'Ajuntament, concretament
les de decretar el cessament del focus emissor dels sorolls. Acompanyaven al
requeriment informe de mesurament sonométric realitzat els dies 28 i
29 d'agost del que resulta un nivell d'immissió sonora en horari nocturn
de 66.0 dB(A) (segons la Llei 16/2002) i 65,7 dB(A) (segons l'Ordenança
municipal) quan el màxim admès és de 55 dB(A). L'anterior
requeriment no ha estat objecte de resposta per part de l'administració
demandada.
D'acord amb aquests paràmetres d'enjudiciament (que es centra en l'anàlisi
de la hipotètica vulneració dels drets fonamentals derivada de
la inactivitat de l'administració) procedeix declarar que el procediment
de protecció dels drets fonamentals de la persona interessat per la recurrent,
titular de l'habitatge ubicat al Carrer Arbres, del municipi d'Esparreguera,
és idoni per a enjudiciar la inactivitat municipal consistent en no adoptar
les mesures necessàries per a que cessin les molèsties i els perjudicis
que pateix l'actora en el seu domicili, derivats del soroll provocat pel desenvolupament
d'activitats de restauració a l'afectar al dret a la integritat física
i a la tutela de la vida privada que es desenvolupa en el seu domicili.
La col·locació d'una terrassa al carrer es pot assimilar a una
extensió de l'activitat de restauració. Per això, l'Ajuntament
a banda del títol competencial relatiu al domini públic, ha de
tenir en compte altres condicionants jurídics com ara la protecció
del medi ambient.
El dret al medi ambient adequat implica el dret a un medi ambient acústicament
no contaminat, que no s'ha de veure abatut pel desenvolupament, sense límits,
d'un local o activitat a l'aire lliure. Així s'expressa la STS. Secció
5, de 7 novembre de 1990:
En cuanto a la indemnización que se reclama es patente que no tiene derecho
a ella la Administración ha concedido lo que se le pedía -licencia
pera apertura de un pub pero con los condicionamientos legales aplicables al
caso, condicionamientos consistentes en no sobrepasar un determinado número
de decibelios a fin de hacer compatible los legítimos derechos del recurrente
con los no menos legítimos de los vecinos. Con la particularidad de que
el de éstos a gozar de un medio ambiente adecuado es un derecho constitucional
por cuyo respeto han de velar- y a ello les conmina la Constitución -
los poderes públicos (art. 45). Es claro, por tanto, que el recurrente
tenía que saber que si su local es al aire libre en su casi totalidad
no podía pretender que ese derecho al medio ambiente adecuado -que implica,
entre otras cosas, medio ambiente acústicamente no contaminado- debe
verse abatido en su beneficio. Los vecinos tienen derecho al descanso y a la
salud, y uno y otro se ven gravemente conculcados si no se respeta la moderación
en la música ambiental En este problema del respeto por el medio ambiente
-en cualquiera de sus manifestaciones, la acústica entre elles- los Ayuntamientos
y. en general, todos los poderes públicos -por tanto también los
Tribunales- tiene que mostrarse particularmente rigurosos, Y este Tribunal Supremo,
con machacona insistencia, así lo viene recordando con apoyo precisamente
en el artículo 45 de la Constitución. Y obviamente, esto no es
una moda jurisprudencial más o menos pasajera, porque ante preceptos
constitucionales tan claros como el citado, no hay opción distinta de
la aquí postulada. Y esto sin necesidad de recordar que el grave deterioro
del medio ambiente en todos sus aspectos ha transformado el problema de su conservación
en un problema esencial, cuya solución es urgente e ineludible, pues
muchos de sus aspectos afectan a la supervivencia, y otros, como el de la contaminación
acústica a la salud y a la convivencia civilizada. Es notorio que se
han elevado voces autorizadas procedentes del campo de la medicina denunciando
cómo afecta al oído y al corazón el sometimiento continuado
del individuo a un excesivo número de decibelios. Y lo único que
hay que lamentar es que todavía haya poderes públicos que manifiesten
una cierta pasividad en la adopción da medidas eficaces en defensa contra
las múltiples agresiones el medio ambiente que se dan todos los días
y en todas partes" (el subratllat és nostre).
La intervenció de l'administració en les terrasses i vetlladors
és indubtable i depèn de si es realitzen amb una nova activitat
de restauració o en una que ja disposa de les llicències.
En el primer cas, la sol·licitud de la llicència d'obertura d'establiment
i d'establiment de concurrència pública de restauració
ha d'incloure la terrassa o vetllador (Annex III.1 de l'ordenança municipal
d'activitats i d'intervenció integral de l'administració ambiental
de 30-3-2001 (OMAIA), art 29 de la Llei 11/2009, de 6 de juliol, de regulació
administrativa dels espectacles públics i de les activitats recreatives
i l'Ordenança de les activitats i dels establiments de concurrència
pública d'11 d'abril de 2003 (OPEC).
En el cas d'una activitat de restauració amb llicència, com sembla
ser que és el cas que ens ocupa, la inclusió de les terrasses/vetlladors
en l'exercici de l'activitat comporta un canvi substancial en el desenvolupament
de l'activitat en tant que ampliació de l'activitat autoritzada i, per
tant, requereix una nova llicència que modifiqui la llicencià
municipal d'obertura d'establiments i d'establiments de concurrència
pública de restauració per tal d'incloure la terrassa o vetllador.
Tercer.- En aquesta línia, val a dir que no hi ha dubte del dret
dels veïns i específicament del recurrent a gaudir d'un medi que
no resulti agredit por la contaminació sonora provinent de l'exercici
d'activitats econòmiques. Cal constatar en aquest punt la responsabilitat
municipal en mataria de contaminació acústica derivada de les
potestats de policia ambiental i disciplina d'activitats incisives del medi
ambient i la salubritat pública que li encomana l'article 66.3.f) del
Decret Legislatiu 2/2003, de 28 «abril, pel qual s'aprova el Text refós
de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, l'article 68.1 .b)
de la Llei 15/90, de 9 de juliol, d'ordenació sanitària de Catalunya,
Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació
acústica i la mateixa Ordenança municipal reguladora del soroll
i les vibracions.
Per tant, no hi ha dubte tampoc de les potestats que ostenta l'Ajuntament per
intervenir a l'àmbit de la contaminació acústica derivada
de l'exercici d'activitats econòmiques com és el cas que aquí
ens ocupa i la possibilitat que li atorga la legislació d'adoptar mesures
cautelars de cessament de l'activitat en el si d'un procediment que tendeixi
a protegir la legalitat ambiental o en el transcurs del procediment sancionador.
Tampoc hi ha dubte que les esmentades potestats constitueixen cadascuna d'elles
un autèntic deure jurídic d'actuació (article 12.1 de la
Llei 30/92, de 26 de novembre), deure del que deriva un correlatiu dret dels
ciutadans afectats donat que aquest és el contingut legalment definit
del dret al gaudi del medi ambient establert a l'article 45 de la Constitució
Espanyola.
Ultra l'anterior, és un fet admès que un nivell de soroll excessiu,
periòdic (període estival i caps de setmana) i no esporàdic
com el que s'ha acreditat en aquest procés afecta la qualitat de vida
de les persones en detriment del dret fonamental a la intimitat personal i familiar
en l'àmbit domiciliari (article 18.1 CE) i a la inviolabilitat del domicili
(article 18.2 CE).
La jurisprudència constitucional determina la concurrència de
tres notes característiques perquè el fenomen del soroll tingui
rellevància constitucional: l'exposició perllongada a un nivell
de soroll qualificat d'evitable i insuportable; la impossibilitat o dificultat
del lliure desenvolupament de la personalitat; i l'existència duna lesió
o un perjudici que prové d'una acció o omissió atribuïble
a un ens del sector públic.
En aquest sentit es pronuncien, entre d'altres, la sentència del Tribunal
Europeu de Drets Humans de 16 de novembre de 2004, les sentències del
Tribunal Constitucional n° 119/01, n° 191/01, i n° 16/04, la sentència
del Tribunal Suprem de 10 d'abril de 2003 i també les sentències
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 18 de juliol de 2002
i de 10 de febrer de 2005.
La sentencia del Tribunal Constitucional 119/2001, de 24 de maig constitueix
un exponent important de la doctrina jurisprudencial que invoca expressament
la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans recollida en les
sentències de 21 de febrer de 1990 (TEDH 1990. 4) (cas Powel i Rayner
contra el Regne Unit), de 9 de desembre de 1994 (TEDH 1994, 3) (cas López
Ostra contra el Regne d'Espanya) i de 19 de febrer de 1998 (TEDH 1998, 2) (caso
Guerra i altres contra Itàlia). De la doctrina continguda en aquesta
sentencia convé aquí destacar, com assenyala la STS, secció
7ª, de 10 d'abril de 2003:
"Que como domicilio inviolable ha de identificarse el espacio en el cual
el individuo vive sin estar sujeto necesariamente a los usos y convenciones
sociales y donde ejerce su libertad más intima, por lo que el objeto
especifico de protección en este derecho fundamental es tanto el espacio
fisico en si mismo como lo que en él hay de emanación de la persona
que lo habita
Que este derecho fundamental ha adquirido una dimensión positiva, en
relación con el libre desarrollo de la personalidad, orientada a su plena
efectividad.
Que habida cuenta que el texto constitucional no consagra derechos meramente
teóricos o ilusorios, sino reales y efectivos, se hace imprescindible
asegurar la protección del derecho fundamental de que se viene hablando
no solo frente a las injerencias de terceras personas, sino también frente
a los riesgos que puedan surgir en una sociedad tecnológicamente avanzada
El ruido pueda llegar a representar un factor psicopatógeno destacado
en el seno de nuestra sociedad y una fuente de permanente perturbación
de la calidad de de los ciudadanos (como lo acreditan las directrices marcadas
por la Organización Mundial de la Salud sobre el ruido ambiental)
Que ciertos daños ambientales, en determinados casos de especial gravedad,
aun cuando no pongan en peligro la salud de las personas, pueden atentar contra
su derecho al respeto de su vida privada y familiar privándola del disfrute
de su domicilio.
Y que debe merecer la protección dispensada al derecho fundamental a
la vida personal y familiar en el ámbito domiciliario, una exposición
prolongada a determinados niveles de ruido que puedan objetivamente calificarse
como evitables e insoportables, en la medida que impidan o dificulten gravemente
el libre desarrollo de la personalidad, siempre y cuando la lesión o
menoscabo provenga de acciones y omisiones de entes públicos a los que
sea imputable la lesión producida"( el subratllat és nostre).
La STC 11/01, de 24 de maig, segons cita la sentència dictada pel TSJ
de Balears de 11-12-2001, condensa la interpretació constitucional sobre
el conflicte que ens ocupa en els termes següents:
"En relación con el derecho fundamental a la integridad física
y moral, este Tribunal ha tenido ocasión de señalar que su ámbito
constitucionalmente garantizado proteja "la inviolabilidad de la persona,
no sólo contra ataques dirigidos a lesionar su cuerpo o espíritu,
sino también contra toda clase de intervención en esos bienes
que carezca del consentimiento de su titular" (SSTC 120/1990, de 27 de
junio [RTC 1990, 120], F. 8; 215/1994, de 14 de julio [RTC 1994, 215], F. 4;
35/1996, de 11 de marzo [RTC 1996, 35], F.3, y 207/1996, de 15 de diciembre
[RTC 1996, 207], F.2).
Por lo que se refiere al derecho a la intimidad personal y familiar, hemos declarado
reiteradamente que tiene por objeto la protección de un ámbito
reservado de la vida de las personas excluido del conocimiento de terceros,
sean éstos poderes públicos o particulares, en contra de su voluntad
(por todas, SSTC 144/1999, de 22 de julio [RTC 1999, 144], F.8 y 292/2000, de
30 de noviembre [RTC 2000, 292], F.6). Igualmente, hemos puesto de relieve que
este derecho fundamental se halla estrictamente vinculado a la propia personalidad
y deriva, sin ningún género de dudas, de la dignidad de la persona
que el art. 10.1 CE reconoce (STC 202/1999, de 8 de noviembre [RTC 1999, 202],
F. 2 y las resoluciones allí citadas) e implica "la existencia de
un ámbito propio y reservado frente a la acción y el conocimiento
de los demás, necesario, según las pautas de nuestra cultura,
para mantener una calidad mínima de la vida humana" (STC 186/2000,
de 10 de julio [RTC 2000, 186], F. 5).
Por último, este mismo Tribunal ha identificado como "domicilio
inviolable" el espacio en el cual el individuo vive sin estar sujeto necesariamente
a los usos y convenciones sociales y donde ejerce su libertad más íntima
-por todas, STC 171/1999, de 27 de septiembre (RTC 1999, 171), F. 9 b)-. Consecuentemente,
hemos señalado que el objeto específico de protección en
este derecho fundamental es tanto el espacio físico en sí mismo
como también lo que en él hay de emanación de la persona
que lo habita (STC 22/1984, de 17 de febrero [RTC 1984, 22], F. 5).
Partiendo de la doctrina aquí expuesta en apretada síntesis, debemos
señalar que estos derechos han adquirido también una dimensión
positiva en relación con el libre desarrollo de la personalidad, orientada
a la plena efectividad de estos derechos fundamentales. En efecto, habida cuenta
de que nuestro texto constitucional no consagra derechos meramente teóricos
o ilusorios, sino reales y efectivos (STC 12/1994, de 17 de enero [RTC 1994,
12], F. 6), se hace imprescindible asegurar su protección no sólo
frente a las injerencias ya mencionadas, sino también frente a los riesgos
que puedan surgir en una sociedad tecnológicamente avanzada. A esta nueva
realidad ha sido sensible la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos
Humanos, como se refleja en las Sentencias de 21 de febrero de 1990 (TEDH 1990,
4), caso Powell y Rayner contra Reino Unido; de 9 de diciembre de 1994 (TEDH
1994, 3), caso López Ostra contra Reino de España, y de 19 de
febrero de 1998 (TEDH 1998, 2), caso Guerra y otros contra Italia.
En efecto, el ruido puede llegar a representar un factor psicopatógeno
destacado en el seno de nuestra sociedad y una fuente permanente de perturbación
de la calidad de vida de los ciudadanos. Así lo acreditan, en particular,
las directrices marcadas por la Organización Mundial de la Salud sobre
el ruido ambiental, cuyo valor como referencia científica no es preciso
resaltar. En ellas se ponen de manifiesto las consecuencias que la exposición
prolongada a un nivel elevado de ruidos tienen sobre la salud de las personas
(v. gr. deficiencias auditivas, apariciones de dificultades de comprensión
oral, perturbación del sueño, neurosis, hipertensión e
isquemia), así como sobre su conducta social (en particular, reducción
de los comportamientos solidarios e incremento de las tendencias agresivas).
Consecuentemente, procede examinar, siempre en el marco de las funciones que
a este Tribunal le corresponde desempeñar, la posible incidencia que
el ruido tiene sobre la integridad real y efectiva de los derechos fundamentales
que antes hemos acotado, discerniendo lo que estrictamente afecta a los derechos
fundamentales protegibles en amparo de aquellos otros valores y derechos constitucionales
que tienen su cauce adecuado de protección por vías distintas.
Sexto. Este tribunal ha sido en todo momento consciente del valor que por virtud
del art. 10.2 CE ha de reconocerse a la doctrina del Tribunal Europeo de Derechos
Humanos en su interpretación y tutela de los derechos fundamentales (por
todas STC 35/1995, de 6 de febrero [RTC 1995, 35], F. 3). En lo que ahora estrictamente
interesa, dicha doctrina se recoge especialmente en las SSTEDH de 9 de diciembre
de 1994, caso López Ostra contra Reino de España, y de 19 de febrero
de 1998, caso Guerra y otros contra Italia. En dichas resoluciones se advierte
que, en determinados casos de especial gravedad, ciertos daños ambientales
aun cuando no pongan en peligro la salud de las personas, pueden atentar contra
su derecho al respeto de su vida privada y familiar, privándola del disfrute
de su domicilio, en los términos del art. 8.1 del Convenio de Roma. (SSTEDH
de 9 de diciembre de 1994, & 51, y de 19 de febrero de 1998, & 60).
Dicha doctrina, de la que este Tribunal se hizo eco en la STC 199/1996, de 3
de diciembre (RTC 1996, 199) (F. 2), debe servir, conforme proclama el ya mencionado
art. 10.2 CE, como criterio interpretativo de los preceptos constitucionales
tuteladores de los derechos fundamentales (STC 303/1993, de 25 de octubre [RTC
1993, 303] F. 8). En el bien entendido que ello no supone una traslación
mimética del referido pronunciamiento que ignore las diferencias normativas
existentes entre la Constitución Española y el Convenio Europeo
de Derechos Humanos ni la antes apuntada necesidad de acotar el ámbito
del recurso de amparo a sus estrictos términos, en garantía de
la operatividad y eficacia de este medio excepcional de protección de
los derechos fundamentales.
Desde la perspectiva de los derechos fundamentales implicados, debemos emprender
nuestro análisis recordando la posible afección al derecho a la
integridad física y moral. A este respecto, habremos de convenir en que,
cuando la exposición continuada a unos niveles intensos de ruido ponga
en grave peligro la salud de las personas, esta situación podrá
implicar una vulneración del derecho a la integridad física y
moral (art. 15 CE). En efecto, si bien es cierto que no todo supuesto de riesgo
o daño para la salud implica una vulneración del art. 15 CE, sin
embargo cuando los niveles de saturación acústica que deba soportar
una persona, a consecuencia de una acción u omisión de los poderes
públicos, rebasen el umbral a partir del cual se ponga en peligro grave
e inmediato la salud, podrá quedar afectado el derecho garantizado en
el art. 15 CE.
Respecto a los derechos del art. 18 CE, debemos poner de manifiesto que en tanto
el art. 8.1 TEDH reconoce el derecho de toda persona "al respeto de su
vida privada y familiar, de su domicilio y de su correspondencia", el art.
18 CE dota de entidad propia y diferenciada a los derechos fundamentales a la
intimidad personal y familiar (art. 18.1) y a la inviolabilidad del domicilio
(art. 18.2). Respecto del primero de estos derechos fundamentales ya hemos advertido
en el anterior fundamento jurídico que este Tribunal ha precisado que
su objeto hace referencia a un ámbito de la vida de las personas excluido
tanto del conocimiento ajeno como de las intromisiones de terceros, y que la
delimitación de este ámbito ha de hacerse en función del
libre desarrollo de la personalidad. De acuerdo con este criterio, hemos de
convenir en que uno de dichos ámbitos es el domiciliario por ser aquel
en el que los individuos, libres de toda sujeción a los usos y convenciones
sociales, ejercen su libertad más íntima (SSTC 22/1984, de 17
de febrero [RTC 1984, 22], F. 5; 137/1985, de 17 de octubre [RTC 1985, 137],
F. 2, y 94/1999, de 31 de mayo [RTC 1999, 94], F. 5).
Teniendo esto presente, podemos concluir que una exposición prolongada
a unos determinados niveles de ruido, que puedan objetivamente calificarse como
evitables e insoportables, ha de merecer la protección dispensada al
derecho fundamental a la intimidad personal y familiar, en el ámbito
domiciliario, en la medida en que impidan o dificulten gravemente el libre desarrollo
de la personalidad, siempre y cuando la lesión o menoscabo provenga de
actos u omisiones de entes públicos a los que sea imputable la lesión
producida.
(...)
Especialmente lúcidas son las consideraciones del Magistrado Don Manuel
Jiménez de Parga en su Voto Particular Concurrente a la citada sentencia,
al indicar que "la pasividad de los poderes públicos, en particular
la inoperancia de los Ayuntamientos, resulta más censurable si tenemos
en cuenta que las técnicas modernas facilitan la insonorización
perfecta, sin que trascienda a la calle los ruidos producidos en el interior
de un local (verbigracia, una sala de fiestas), o que tengas su causa en aparatos
de refrigeración o de extracción de humos. Es un problema estrictamente
económico. Si se superan con exceso los indicados límites de la
OMS, pueden generarse comportamientos sociales agresivos, impidiendo en todo
caso que los afectados puedan conciliar el sueño y disfrutar de sus domicilios
en unos términos que hagan de éstos reconocibles como tales y
no sólo como nichos habitacionales". (el subratllat és nostre).
Doctrina recollida pel TSJ Catalunya, sec. 2ª, en sentència de 18-07-2002,
núm. 857/2002 que afegeix:
"Conforme la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, este
Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, en la Sentencia 384/1998,
de 6 de abril, ha establecido la doctrina de que la Administración debe
preservar el domicilio privado de injerencias indebidas que lesionen el principio
de inviolabilidad que garantiza el artículo 18 de la Constitución
y está obligada a adoptar las medidas necesarias, razonables y adecuadas,
para proteger el derecho a la vida privada que se produce en el interior de
un domicilio mediante la emisión de órdenes de interdicción
contra aquellas contaminaciones medio ambientales que afecten gravemente al
bienestar físico y psíquico de las personas y lesionen su derecho
a la calidad de vida" (el subratllat és nostre).
D'acord amb la sentència dictada pel TSJ de Balears d'11-12-2001:
"No obstante, lo relevante en recursos seguidos por el procedimiento especial
para la Protección de los Derechos Fundamentales de la persona, es que
a diferencia de los mecanismos de protección jurisdiccional ordinarios,
no basta con acreditar la ilegalidad de la actividad por ausencia de licencia
y la inactividad municipal ante dicho supuesto, sino que es preciso acreditar
unas inmisiones sonoras relevantes y reiteradas, unido a la ineficacia de la
Administración contra la que se demanda. Aunque en realidad, esta ineficacia
ya se desprende de la simple existencia de aquellas molestias."
En definitiva, d'acord amb aquesta doctrina cal examinar les qüestions
següents:
1) Si s'aprecien en el present cas unes immissions sonores rellevants i reiterades
derivades de sorolls produïts per les activitats de restauració.
2) Si l'Ajuntament demandat ha incorregut en passivitat, per no haver adoptat
les mesures que podien impedir les lesions derivades del soroll i que estaven
dins del seu àmbit legal de competències.
Aquests aspectes són els que han de ser objecte d'anàlisis en
aquest recurs.
1.- Relació de denuncies e intensitat de les molèsties
De l'expedient administratiu i de les proves practicades es desprèn que
les molèsties (sorolls i arrossegament de taules i cadires) han motivat
per part de la recurrent la presentació davant l'ajuntament demandat
de diverses denúncies en les dates següents:
-8-8-2007, 5-7-2008, 11-7-2008, 26-7-2008, 15-7-2008, 28-7-2008, 29-7-2008,
4-8-2008, 11-8-2008 ¡ 27-7-2009.
I han motivat també, que en data 20-9-2010 la recurrent requerís
a l'administració demandada per la inactivitat administrativa en la que
incorria i va sol·licitar l'adopció de les mesures pertinents
per eradicar el focus de contaminació acústica als efectes de
l'article 29.1 i 115.1 de la llei jurisdiccional amb apercebiment de recurs
jurisdiccional. Requeriment que no ha obtingut resposta al caràcter objectivable
de les molèsties derivades de sorolls i a la possibilitat de realitzar
mesuraments sonométriques en el propi domicili del particular que se
sent lesionat en els seus drets constitucionals, constitueixen prova rellevant
les diverses medicions que consten a les actuacions que conclouen, de forma
majoritària i coincident, que els nivells sonomètrics de recepció
superen els límits autoritzats en horari nocturn en la zona acústica
on es desenvolupa l'activitat que constitueix el focus de contaminació
acústica.
La formulació de reiterades denúncies, d'un requeriment i les
actuacions de l'ajuntament en anys diversos permeten constatar el caràcter
permanent o com a mínim no esporàdic de les molèsties tot
i que concretades en els mesos d'abril a octubre. Les Directives de la OMS,
precisen que uns nivells de saturació acústica, que superin els
55 dBA a l'exterior de les zones d'habitatges produeixen greus molèsties,
per la qual cosa més greus molèsties han de produir-se quan aquests
valors es registren a l'interior dels habitatges, com és el cas.
Per tant, d'aquestes consideracions es desprèn la constatació
objectiva d'immissions sonores reiterades durant els mesos d'abril a octubre
a nivells superiors als que la normativa considera màxims tolerables.
2.- Activitat municipal tendent a corregir les anteriors molèsties
A diferencia de les reclamacions civils en que és suficient que el perjudicat
acrediti la realitat del perjudici per motivar l'acció de responsabilitat
la reclamació contra la inactivitat administrativa mitjançant
el procediment especial de protecció dels drets fonamentals ha de demostrar
que precisament aquesta passivitat ha estat d'una entitat tan considerable que
ha estat causa concurrent en la violació deis drets fonamentals.
En el cas que ens ocupa, s'aprecia una passivitat administrativa donat que malgrat
les denúncies de la recurrent i el requeriment formulats, l'Ajuntament
va tolerar el funcionament d'una activitat productora de sorolls que es concreta
en la instal·lació de taules i cadires a l'exterior del local.
Conducta que s'ha mantingut tot i que el recurrent va aportar, amb el requeriment,
un informe de mesurament sonomètric que advertia que el soroll superava
els límits màxims legalment establerts. En aquesta situació
l'Ajuntament va procedir a comprovar la realitat denunciada, i malgrat comprovar
que el nivell d'immissió sonora era superior al límit autoritzat
no va ordenar cautelarment el cessament de l'activitat, ni va acordar l'adopció
de qualsevol altra mesura cautelar. Fins i tot, incoat expedient sancionador,
no consta ni tan sols que la proposta de resolució (tot i que ineficaç
per resoldre les lesions que aquí es recullen) hagi donat lloc a cap
resolució concreta ni menys a la seva notificació i execució,
permetent en conseqüència l'exercici d'una activitat molesta
Hi ha una situació de manca activitat imputable a l'Ajuntament d'Esparreguera
donat que si bé és cert que va realitzar diverses actuacions,
essencialment de mesuraments sonométrics, aquestes són clarament
insuficients per a resoldre la contaminació acústica que patia
la recurrent. Per tant es constata una inactivitat o una activitat insuficient
per la manca de clausura preventiva i definitiva del focus de contaminació
que superava , segons la prova aportada, els límits màxims establerts.
Per tot això cal entendre que la inactivitat administrativa ha vulnerat
els drets fonamentals invocats i l'ajuntament demandat ha de procedir a adoptar
les mesures necessàries per al cessament de l'escreix de soroll provocat
per la instal·lació de la terrassa del bar Cal Milú. En
conseqüència, és procedent estimar aquest recurs dins del
límit de les pretensions de les parts, d'acord amb l'article 33 de la
llei jurisdiccional.
Quart.- No s'aprecien. en aquest cas les circumstancies determinants
de la condemna en costes establertes per l'article 139 de la llei jurisdiccional.
Atesos els preceptes legals esmentats i els altres que són d'aplicació,
Decisió
He resolt estimar el recurs interposat per GRG contra AJUNTAMENT D'ESPARREGUERA,
sense imposició de les costes processals.
Notifiqueu aquesta sentència a les parts, amb l'advertiment que es pot
interposar recurs ordinari d'apel·lació en contra, d'acord amb
el que preveu l'article 81.2.b) de la llei jurisdiccional.
Així ho pronuncio, ho mano i ho signo.