Ronda de la Universitat, 18, 5a planta
08007 Barcelona

Recurs núm.: DF 558/09 B
Part actora:
Part demandada: AJUNTAMENT DE BARCELONA

SENTÈNCIA Nº 216/2010

Barcelona, 16 de juliol de 2010.

Margarita Cuscó Turell, magistrada jutgessa del Jutjat Contenciós Administratiu nº 5 de la província de Barcelona, he vist el recurs promogut per contra AJUNTAMENT DE BARCELONA

Antecedents

Primer.- El dia 3 de novembre de 2009 va entrar en el deganat dels Jutjats contenciosos administratius l'escrit d'interposició d'aquest recurs plantejat d'acord amb el procediment especial de defensa jurisdiccional del drets fonamentals i llibertats públiques previs a l'article 114 i següents de la Llei jurisdiccional. L'actora esmenta com drets fonamentals infringits el dret a la integritat psíquica i moral (article 15 CE), el dret a la intimitat personal i familiar (article 18.1 CE) i el dret a la inviolabilitat del domicili (article 18.2 CE).

En data 1 de febrer de 2010 la recurrent va formular demanda, mitjançant la qual va demandar sentència que declari la inactivitat de l'Ajuntament de Barcelona en la correcta disciplina i sanció de l'activitat de climatització que es desenvolupa a l'habitatge del C. Maladeta, de Barcelona, confrontant amb llur domicili personal; que es declari la lesió del drets fonamentals de l'actora a la intimitat personal i familiar i a la inviolabilitat del domicili per causa de la inactivitat administrativa de l'Ajuntament demandat enfront del soroll provocat pel funcionament nocturn de l'esmentada activitat de climatització; i es declari l'obligació de l'ajuntament de Barcelona d'adoptar en el termini més breu possible totes les mesures adients pel cessament de l'escreix de soroll permès a l'exterior i a l'interior de l'habitatge del demandant, escreix de soroll provocat per dites instal·lacions, condemnant a l'ajuntament de Barcelona a portar a terme l'execució subsidiària -per precinte cautelar o preventiu de les instal·lacions causants del soroll ambiental- del referit cessament en cas d'incompliment per part del responsable de l'activitat contaminant i amb la finalitat de preservar els drets fonamentals de l'actora a la intimitat personal i familiar i a la inviolabilitat del domicili i es condemni així mateix a l'ajuntament a rescabalar a la recurrent els danys i perjudicis soferts per causa de la inactivitat administrativa en la que ha incorregut, a satisfer-li la pertinent indemnització la quantia de la qual es fixarà en execució de sentència.

Fonamenta les anteriors pretensions en el fet que l'aparell de climatització de l'habitatge ubicat al c. Maladeta, de Barcelona, confrontant per la part posterior al seu domicili personal fa un soroll que supera el límit màxim de soroll admissible fins al punt de violar sistemàticament el drets fonamentals invocats, i manifesta que l'Ajuntament en resulta responsable per la seva manca d'activitat tot i el requeriment previ a aquests procés i les denuncies i queixa de la demandant.

Segon.- El Ministeri Fiscal va informar tot demanant l'estimació d'aquests recurs i que s'ordeni a l'Ajuntament demandat a adoptar les mides procedents per al cessament immediat de la vulneració dels drets fonamentals invocats i l'excés de soroll permès a l'exterior i a l'interior del domicili de la demandant, excés provocat per aparell de climatització que s'indica i es demana que es reconegui el dret de l'actora a ser indemnitzada per l'Ajuntament demandat pels danys i perjudicis morals a determinar en execució de sentència. La representació de la Administració demandada va formular al·legacions en les que, desprès d'aportar els fonaments que va entendre escaients al seu dret, va sol·licitar la desestimació del recurs i la imposició de les costes processals a l'actora. Acte seguit se va obrir la fase probatòria i es va admetre i practicar la sol·licitada per les parts, amb el resultat que figura a les actuacions, i després el procés es va quedar vis para sentència.

Tercer.- En la tramitació d'aquestes actuacions s'ha acomplert les prescripcions legals.

Fets Provats

Primer.- De la documentació que integra l'expedient administratiu i que ha estat portada a prova es desprèn que en data 18 de juliol de 2007 l'actora va presentar davant l'Ajuntament de Barcelona una denúncia per la instal·lació d'un aparell d'aire condicionat que emetia un soroll superior a l'habitual les 24 hores del dia i durant 7 dies a la setmana. Tanmateix, consta que en data 4-5-2009 sol·licita que es transformi l'actual proposta d'execució forçosa per multa coercitiva per la subsidiària de precinte o bé la retirada de l'aparell de climatització. També consta que en dat 28-9-2009 l'actora va requerir a l'Ajuntament demandat per la inactivitat administrativa en la que incorria i va sol·licitar l'adopció de les mesures pertinents per eradicar el focus de contaminació acústica als efectes de l'article 29.1 i 115.1 de la llei jurisdiccional amb apercebiment de recurs jurisdiccional. L'anterior requeriment no ha estat objecte de contestació.

En dates 19-9-2007, 8-7-2008 i 8-10-2008 l'inspector municipal proposa la retirada del l'aparell d'aire condicionat fora d'Ordenança. En data 19-9-2008 el gerent de Districte de Nou Barris ordena retirar en el termini d'un mes l'aparell/instal·lació d'aire condicionat per no ajustar-se a les prescripcions del article 40, 46 i 63 de l'Ordenança sobre els usos del paisatge Urbà, amb l'advertiment d'imposició de multes coercitives o d'execució subsidiària i sense perjudici d'incoar el corresponent expedient sancionador.

Segon.- De la prova practicada en aquest procés i concretament dels informes acústics encarregats per l'ajuntament demandat i elaborats per la empresa Bussines Strenghts Engineering es desprèn els següents sorolls mesurats al carrer Nou de Porta, provocat por el compressor de climatització domèstic situat al carrar Maladeta, el dia 25 de febrer de 2010 a partir de les 23:14 hores eren de 61,4 dBA, i de 58 dBA, segons avaluacions realitzades d'acord amb l'Ordenança General del medi Ambient Urbà de la ciutat de Barcelona i amb el Decret 176/2009, de 10 de novembre, respectivament. Resultats que segons expressen els mateixos informes superen en ambdós casos el valor límit d'immissió nocturn d'aplicació que és de 45 dBA.

Tercer.- El certificat d'immissió de soroll en un habitatge provocat per aire condicionat eleborat per Proyectos y Medicicones Acústicas, SLP encarregat per l'actora, conclou que el soroll en horari nocturn era de 54,2 dBA mentre que segons l'ordenança municipal de soroll i vibracions de Barcelona el nivell guia és de 45 dBA; per la qual cosa el soroll existent superava en 9,2 dBA el previst a l'Ordenança.

Quart.- En darrer terme, el dia 17 de març de 2010 el gerent de Districte de Nou Barris va ordenar, per tercera vegada, el cessament immediat en la utilització de l'aparell d'aire condicionat instal·lat a l'habitatge i en data 16 de juny de 2010 l'Ajuntament demandat ha acreditat amb la presentació d'un informe d'inspecció que en data 26-4-2010 s'ha retirat l'aparell d'aire condicionat tot manifestant que s'ha obtingut la satisfacció extra processal d'aquets recurs.

Fonaments de dret

Primer.- L'actora planteja aquest recurs contra la inactivitat administrativa de l'Ajuntament de Barcelona en evitar el soroll desmesurat d'un aparell d'aire condicionat. S'imputa en aquets sentit una inactivitat que ve de l'any 2007, data de presentació de la primera denuncia i que vulnera els drets fonamentals de la recurrent, concretament considera infringits el dret a la integritat psíquica i moral (article 15 CE) dret a la indemnitat personal i familiar (article 18.1 CE) i el dret a la inviolabilitat del domicili (article 18.2 CE). Aporta un informe acústic de la comprovació efectiva d'uns nivells d'immissió sonora superiors als màxims autoritzats.

Segon.- Previ a resoldre sobre el fons de l'assumpte, s'ha de recordar que el recurs d'empara judicial ordinari té per objecte segons estableix l'article 114 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, atorgar empara judicial respecte de les vulneracions imputables a l'activitat o inactivitat de les Administracions Públiques, amb la finalitat de preservar o restablir el drets fonamentals i llibertats públiques als que es refereix l'article 53.2 de la Constitució. En aquest recurs la part demandant podrà fer valdre les pretensions a que es refereixen els articles 31 i 32 de la referida llei processal, entre les que s'integra la facultat de pretendre de l'òrgan jurisdiccional que es condemni a l'Administració al compliment de les seves obligacions en els termes en què estan establerts (STC 212-93 de 28 de juny, o STS 19-5-1997, entre d'altres).

Situats aquets punt, cal tenir en compte la doctrina continguda a la sentència de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 18 de juliol de 2002, segons la qual "La ley pretende superar, por tanto, la rígida distinción entre legalidad ordinaria y derechos fundamentales, por entender que la protección del derecho fundamental o libertad pública no será factible, en muchos casos, sino se tiene en cuenta el desarrollo legal de los mismos". Ara bé, una cosa es que en quests procés especial es pugui examinar l'eventual lesió de drets fonamentals, des de la perspectiva de la conformitat de l'actuació administrativa a,b l'ordenament jurídic, diguem de legalitat ordinària i un altre de molt diferent que s'examinin al mateix temps i s'obtinguin en el mateix procés dos pronunciaments diferents, un, declaratiu sobre si s'ha produït o no lesió de drets fonamentals i l'altre, sobre si els actes impugnats són o no conformes a la legalitat ordinària. El dret que es pretén restaurar és diferent en ambdós casos (STS de 2 de març de 2007. Sala 3ª, sec. 7ª (recurs de cassació 791/2005).

En definitiva, en el procediment especial de drets fonamentals es pretén tutelar al ciutadà de la vulneració per les autoritats públiques administratives del contingut constitucional dels drets i llibertats fonamentals, però el jutge pot examinar les qüestions de legalitat que afectin a l'ordre públic de les llibertats, segons es desprèn de l'article 121 de la llei jurisdiccional, que estableix que " la sentencia estimará el recurso cuando la disposición, la actuación o el acto administrativo incurrieran en cualquier infracción del ordenamiento jurídico incluso a la desviación de poder y como consecuencia de la misma el derecho de las susceptibles de amparo".

En el cas que ens ocupa s'impugna una situació d'inactivitat administrativa, susceptible d'enjudiciamient en seu contenciosa segons s'expressa la mateixa Exposición de Motius de la llei jurisdiccional a l'assenyalar que "...las inactividades u omisiones de actuaciones debidas expresan tambien la voluntad de la administración, que ha de estar sometida en todo caso al imperio de la Ley. La imposibilidad legal de controlar mediante los recursos contencioso-adminstrativos estas otras manifestaciones de la acción administrativa, desde hace tiempo criticada, resulta ya injustificable, tanto a la luz de los principios constitucionales como en virtud de la crecida importancia cuantitativa y cualitativa de tales manifestaciones".

Tanmateix, l'article 25.2 de la llei jurisdiccional admet plenament el recurs jurisdiccionals adreçat contra la inactivitat de les administracions públiques. L'article 29.1 disposa que en aquets sentit que quan, en virtut d'una disposició general que no precisi d'actes d'aplicació o en virtut d'un contracte o conveni administratiu, l'administració estigui obligada a realitzar un prestació concreta a favor d'una o varies persones determinades, els que tinguin dret a aquella poden reclamar a l'Administració el compliment de l'esmentada obligació i, si en el termini de tres mesos des de la data de la reclamació, l'Administració no hagués donat compliment a allò demandat o no hagués arribat a un acord amb els interessats, aquets poden deduir recurs jurisdiccional contra la inactivitat administrativa. Alhora l'article 29.2 preveu un segon supòsit d'inactivitat referit a la manca d'execució per part dels administracions dels actes propis, cas en el que el termini d'execució per part dels administracions dels actes propis, cas en el que el termini d'execució es redueix a un mes des de la intimació per part de l'afectat.
Els recurrents van formular en via administrativa un requeriment a l'Administració tot apel·lant a l'article 29.1 LJ, i pel fet d'imputar no la inexecució d'un acte ferm sinó la manca de compliment de les obligacions legals que pesen sobre l'Ajuntament, concretament les de decretar el cessament i precinte del focus emissor dels sorolls.

D'acord amb aquests paràmetres d'enjudiciament (que es centra en d'anàlisis de la hipotètica vulneració dels drets fonamentals derivada de la inactivitat de l'administració) procedeix declarar que el procediment de protecció dels drets fonamentals de la persona interessat per la recurrent, titular de l'habitatge ubicat al carrer Nou de Porta, del municipi de Barcelona, és idoni per a enjudiciar la inactivitat municipal consistent en no adoptar les mesures necessàries per a que cessin les molèsties i els perjudicis que pateix l'actora en el seu domicili, derivats del soroll provocat pel funcionament d'un aparell d'aire condicionat a l'afectar al dret a la integritat física i a la tutela de la vida privada que es desenvolupa en el seu domicili.

Tercer.- S'ha de desestimar que s'hagi produït una actuació municipal que satisfaci totalment les pretensions de la part recurrent i que permeti considerar resolt el present recurs per satisfacció extra processal donat que si bé consta que el aparell d'aire condicionat va ser finalment retirat, el cert es que en la petita de la demanda l'actora sol·licita també que es condemni a l'ajuntament demandat a satisfer-li una indemnització pels danys i perjudicis en el quantum que es determini en execució de sentència.

Per tant, d'acord amb les manifestacions de l'actora únicament cal estimar que se produït una satisfacció extra processal parcial d'aquest recurs per la qual cosa és procedent dictar una sentència que resolgui la resta de pretensions formulades per l'actora, concretament les referides a la condemna a la demandada a pagar una indemnització. I arribats a aquest punt cal assenyalar que l'enjudiciament de la inactivitat de l'Ajuntament de Barcelona es procedent en seu processal, al constatar-se que interposat el recurs d'empara judicial ordinari, mitjançant escrit presentat el 3 de novembre de 2009, tot denunciant la ineficàcia de les accions portades a terme per l'Ajuntament en relació amb la denuncia presentada el 18-7-2007 i els posteriors escrits de 4-5-2009 i 28-5-2009 per restablir a la recurrent en la integritat dels seus drets fonamentals constitucionals, persisteix la contaminació acústica que provoca un deteriorament de la vida familiar que es desenvolupa en el domicili.

La resolució de data 19-9-2008 del gerent del districte de Nou Barris que ordena la retirada de l'aparell sota l'advertiment d'imposició de multes coercitives o execució subsidiària no es fa efectiva i cal que el gerent dicti una nova ordre el 23-1-2009 i una altre el 17-3-2010 per a que efectivament es retiri l'aparell. Per tant, l'aplicació efectiva d'aquesta mesura s'adopta no sols amb posterioritat a la interposició del present recurs d'empara sinó quan aquest ja es troba en la fase processal en la que ha finalitzat la pràctica de la prova declarada pertinent.

En aquest sentint, el procediment de protecció dels drets fonamentals de la persona no constitueix un procés adequat, com pretén el lletrat de la corporació local demandada, per censurar l'activitat de la recurrent en no instar de forma mes intensa davant l'Administració municipal el respecte del seus drets fonamentals, al tenir l'actuació jurisdiccional la finalitat, segons expressa l'article 106 de la constitució, el control de la legalitat administrativa així com la supeditació, de l'actuació administrativa a les finalitats que li son pròpies.

Quart.- En aquesta línia, val dir que no hi ha dubte del dret dels veïns i específicament de la recurrent a gaudir d'un medi que no resulti agredit per la contaminació sonora provinent dels aparells d'aire condicionat dels veïns. Cal constatar en aquest punt la responsabilitat municipal en matèria de contaminació acústica derivada de les potestats de policia ambiental i disciplina d'activitats incisives del medi ambient i la salubritat pública que li encomana l'article 66.3.f) del decret Legislatiu 2/2003, de 28 d'abril, pel qual s'aprova el Tex refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, l'article 68.1.b) de la Llei 15/90 de 9 de juliol, d'ordenació sanitària de Catalunya i la mateixa ordenança municipal general del medi ambient urbà de la ciutat de Barcelona de 16-6-1999, Annex III.

No hi ha dubte de les potestats que ostenta l'Ajuntament per intervenir a l'àmbit de la contaminació acústica derivada de l'existència d'aparells com el que aquí ens ocupa i la possibilitat que li atorga la legislació d'adoptar mesures cautelars per a precintar aquest tipus d'aparells com a sanció afegida a la multa per el cas de les infraccions greus i molt greus, en el si d'un procediment que tendeixi a protegir la legalitat ambiental o en el transcurs del procediment sancionador.

Tampoc hi ha dubte que les esmentades potestats constitueixen cadascuna d'elles un autèntic deure jurídic d'actuació (article 12.1 de la Llei 30/92, de 26 de novembre), deure del que deriva un correlatiu dret dels ciutadans afectats donat que aquest és el contingut legalment definit del dret al gaudi del medi ambient establert a l'article 45 de la constitució espanyola.

Ultra l'anterior, es un fet admès que un nivell de soroll excessiu i no esporàdic com el que s'ha acreditat en aquest procés afecta la qualitat de vida de les persones en detriment del dret fonamental a la intimitat personal y familiar en l'àmbit domiciliari (article 18.1 CE) i a la inviolabilitat del domicili (article 18.2 CE), i podria afectar també el dret a la integritat física i moral (article 15 CE), encara que aquest extrem no ha quedat acreditat en les presents actuacions donat que no s'ha aportat cap informe mèdic que acrediti que el soroll ha afectat la salut de l'actora.

La jurisprudència constitucional determina la concurrència de tres notes característiques perquè el fenomen del soroll tingui rellevància constitucional: l'exposició perllongada a un nivell de soroll qualificat d'evitable i insuportable; la impossibilitat o dificultat del lliure desenvolupament de la personalitat; i l'existència d'una lesió o un perjudici que prové d'una acció o omissió atribuïble a un ens del sector públic.

En aquest sentit es pronuncien, entre d'altres, la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 16 de novembre de 2004, les sentències del Tribunal Constitucional nº 119/01, nº 191/01, i nº 16/04, la sentència del Tribunal Suprem de 10 d'abril de 2003 i també les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 18 de juliol de 2002 i de 10 de febrer de 2005.

La STC 11/01, de 24 de maig, segons cita la sentència dictada por el TSJ de Balears de 11-12-2001, condensa la interpretació constitucional sobre el conflicte que ens ocupa en els termes següents:

"En relación con el derecho fundamental a la integridad física y moral, este Tribunal ha tenido ocasión de señalar que su ámbito constitucionalmente garantizado protege "la inviolabilidad de la persona, no solo contra ataques dirigidos a lesionar su cuerpo espíritu, sino también contra toda clase de intervención en esos bienes que carezca del consentimiento de su titular" (SSTC 120/1990, de 27 de junio [RTC1990, 120]F. 8; 215/1994, de 14 de julio [RTC 1994, 215], F.4; 35/1996, de 11 de marzo [RTC 1996, 35*, F. 3 y 207/1996, de 15 de diciembre [RTC 1996, 207], F. 2).
Por lo que se refiere al derecho a la intimidad personal y familiar, hemos declarado reiteradamente que tiene por objeto la protección de un ámbito reservado de la vida de las personas excluido del conocimiento de terceros, sean éstos poderes públicos o particulares, en contra de su voluntad (por todas SSTC 144/1999, de 22 julio [RTC 1999,144], F.8 y 292/2000, de 30 de noviembre [RTC 2000,292], F. 6). Igualmente hemos puesto de relieve que este derecho fundamental se halla estrictamente vinculado a la propia personalidad y deriva, sin ningún género de dudas, de la dignidad de la persona que el art. 10.1 reconoce (STC 202/1999, de 8 de noviembre [RTC 1999, 202*, F.2 y las resoluciones allí citadas), e implica "la existencia de un ámbito propio y reservado frente a la acción y el conocimiento de los demás, necesario, según las pautas de nuestra cultura, para mantener una calidad mínima de la vida humana" STS 186/200, de 10 de julio [RTC 2000, 186]. F.5).
Por último, este mismo Tribunal ha identificado como "domicilio inviolable" el espacio en el cual el individuo vive sin estar sujeto necesariamente a los usos y convenciones sociales y donde ejerce su libertad mas íntima - por todas, STC 171/1999, de 27 de septiembre (RTC 1999, 171), F. 9 b). Consecuentemente, hemos señalado que el objeto especifico de protección en este derecho fundamental es tanto el espacio físico en sí mismo como también lo que en él hay de emanación de la persona que lo habita STS 22/1984, de 17 de febrero [RTC 1984, 22], F. 5).
Partiendo de la doctrina aquí expuesta en apretada síntesis, debemos señalar que estos derechos han adquirido también una dimensión positiva en relación con el libre desarrollo de la personalidad, orientada a la plena efectividad de estos derechos fundamentales. En efecto, habida cuenta de que nuestro texto constitucional no consagra derechos puramente teóricos o ilusorios, sino reales y efectivos (STC 12/1994, de 17 de enero [RTC 1994,12], F. 6), se hace imprescindible asegurar su protección no solo frente a ingerencias ya mencionadas, sino también frente a los riesgos que puedan surgir de una sociedad tecnológicamente avanzada. A esta nueva realidad ha sido sensible la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, como se refleja en las Sentencias de 21 de febrero de 1990 ( TEDH 1990,4) caso Powell y Rayner contra Reino Unido; de 9 de diciembre de 1994 (TEDH 1994, 3), caso López Ostra contra Reino de España, y de 19 de febrero de 1998 ( TEDH 1998, 2), caso Guerra y otros contra Italia.
En efecto el ruido puede llegar a representar un factor psicopatógeno destacado en el seno de nuestra sociedad y una fuente permanente de perturbación de la calidad de vida de los ciudadanos. Así lo acreditan, en particular, las directrices marcadas por la Organización Mundial de la Salud sobre el ruido ambiental, cuyo valor como referencia científica no es preciso resaltar. En ellas se ponen de manifiesto las consecuencias que la exposición prolongada a un nivel elevado de ruidos tienen sobre la salud de las personas (v. gr. deficiencias auditivas, apariciones de dificultades de comprensión oral, perturbación del sueño, neurosis, hipertensión e isquemia), así como sobre su conducta social (en particular, reducción de los comportamientos solidarios e incremento de las tendencias agresivas). Consecuentemente, procede examinar siempre en el marco de las funciones que a este Tribunal le corresponde desempeñar, la posible incidencia que el ruido tiene sobre la integridad real y efectiva de los derechos fundamentales que antes hemos acotado, discerniendo lo que estrictamente afecta a los derechos fundamentales protegibles al amparo de aquellos otros valores y derechos constitucionales que tienen su cauce adecuado de protección por vías distintas.
Sexto.- Este Tribunal ha sido en todo momento consciente del valor que por virtud del art. 10.2 CE ha de reconocerse a la doctrina del Tribunal Europeo de derechos Humanos en su interpretación y tutela de los derechos fundamentales (por todas, STC 35/1995, de 6 de febrero [RTC 1995, 35], F.3. En lo que ahora estrictamente interesa, dicha doctrina se recoge especialmente en las SSTEDH de 9 de diciembre de 1994, caso López Ostra contra Reino de España, y de 19 de febrero de 1998, caso Guerra y otros contra Italia. En dichas resoluciones se advierte que, en determinados casos de especial gravedad, ciertos daños ambientales aun cuando no pongan en peligro la salud de las personas, pueden atentar contra su derecho al respeto de su vida privada y familiar, privándola del disfrute de su domicilio, en los términos del art. 8.1 del Convenio de Roma (SSTEDH de 9 de diciembre de 1994, 51 y de 19 de febrero de 1998, 60).
Dicha doctrina, de la que este Tribunal se hizo eco en la STC 199/1996, de 3 de diciembre (RTC 1996, 199) (F. 2), debe servir, conforme proclama el ya mencionado art. 10.2 CE, como criterio interpretativo de los preceptos constitucionales tuteladotes de los derechos fundamentales (STC 303/1993, de 25 de octubre [RTC 1993, 303], F.8). En el bien entendido que ello no supone una traslación mimética del referido pronunciamiento que ignore las diferencias normativas existentes entre la Constitución Española y el convenio Europeo de Derechos Humanos ni la antes apuntada necesidad de acotar el ámbito del recurso de amparo a sus estrictos términos, en garantía de la operatividad y eficacia de este medio excepcional de protección de los derechos fundamentales.
Desde la perspectiva de los derechos fundamentales implicados, debemos emprender nuestro análisis recordando la posible afección al derecho a la integridad física y moral. A este respecto, habremos de convenir en que, cuando la exposición continuada a unos niveles intensos de ruido ponga en grave peligro la salud de las personas, esta situación podrá implicar una vulneración del derecho a la integridad física y moral (art. 15 CE). En efecto, si bien es cierto que no todo supuesto riesgo o daño para la salud implica una vulneración del art. 15 CE, sin embargo cuando los niveles de saturación acústica que deba soportar una persona, a consecuencia de una acción u omisión de los poderes públicos, rebasen el umbral a partir del cual se ponga en grave e inmediato la salud, podrá quedar afectado el derecho garantizado en el art. 15 CE.
Respecto a los derechos del art. 18 CE, debemos poner de manifiesto que en tanto el art. 8.1 CEDH reconoce el derecho detona persona "al respeto de su vida privada y familiar, de su domicilio y de su correspondencia, el art. 18 CE dota de entidad propia y diferenciada a los derechos fundamentales a la intimidad personal y familiar (art. 18.1) y a la inviolabilidad del domicilio (art. 18.2). Respecto del primero de estos derechos fundamentales ya hemos advertido en el anterior fundamento jurídico que este Tribunal ha precisado que su objeto hace referencia a un ámbito de la vida de las personas excluido tanto del conocimiento ajeno como de las intromisiones de terceros, y que la delimitación de este ámbito ha de hacerse en función del libre desarrollo de la personalidad. De acuerdo con este criterio, hemos de convenir en que uno de dichos ámbitos es el domiciliario por ser aquel en el que los individuos, libres de toda sujeción a los usos y convenciones sociales, ejercen su libertad más íntima (STS 22/1984, de 17 de febrero [RTC 1984,22], F.5; 137/1985, de 17 de octubre [RTC 1985, 137], F.2, y 94/199, de 31 de mayo [RTC 199, 94], F.5).
Teniendo esto presente, podemos concluir que una exposición prologada a unos determinados niveles de ruido, que puedan objetivamente salificarse como evitables e insoportables, ha de merecer la protección dispensada al derecho fundamental a la intimidad personal y familiar, en el ámbito domiciliario, en la medida en que impidan o dificulten gravemente el libre desarrollo de la personalidad, siempre y cuando la lesión o menoscabo provenga de actos u omisiones de entes públicos a los que sea imputable la lesión producida.
(...)
Especialmente lucidas son las consideraciones del Magistrado don Manuel Jiménez de Parga en su voto Particular Concurrente a la citada sentencia, al indicar "la pasividad de los poderes públicos, en particular la inoperancia de los Ayuntamientos, resulta mas censurable si tenemos en cuenta que las técnicas modernas facilitan la insonorización perfecta de un local (verbigracia, una sal de fiestas), o que tengan su causa en aparatos de refrigeración o de extracción de humos. Es un problema estrictamente económico. Si se superan con exceso los indicados limites de la OMS, pueden generarse comportamientos sociales agresivos, impidiendo en todo caso que los afectados puedan conciliar el sueño y disfrutar de sus domicilios en unos términos que hagan de éstos reconocibles como tales y no solo como nichos habitacionales".

Doctrina recollida pel TSJ Cataluña, sec. 2ª. en sentència de 18-07-2002, núm. 857/2002 que afegeix:
"Conforme la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, este Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, en la sentencia 384/1998, de 6 de abril, ha establecido la doctrina de que la Administración debe preservar el domicilio privado de injerencias indebidas que lesionen el principio de inviolabilidad que garantiza el art. 18 de la Constitución y está obligada a adoptar las medidas necesarias, razonables y adecuadas, para proteger el derecho a la vida privada que se produce en el interior de un domicilio mediante la emisión de órdenes de interdicción contra aquellas contaminaciones medio ambientales que afecten gravemente al bienestar físico y psíquico de las personas y lesionen su derecho a la calidad de vida".

Tanmateix, d'acord amb la sentència dictada pel TSJ de Balears de 11-12-2001:
"No obstante, lo relevante en recursos seguidos por el procedimiento especial para la protección de los Derechos Fundamentales de la persona, es que a diferencia de los mecanismos de protección jurisdiccional ordinarios, no basta con acreditar la ilegalidad de la actividad por ausencia de licencia y la inactividad municipal ante dicho supuesto, sino que es preciso acreditar unas inmisiones sonoras relevantes y reiteradas, unido a la ineficacia de la Administración contra la que se demanda. Aunque en realidad, esta ineficacia ya se desprende de la simple existencia de aquellas molestias".

Aquests aspectes són els que han de ser objecte d'anàlisis en aquest recurs.

1.- Relacció de denúncies e intensitat de les molèsties.

De l'expedient administratiu i de les proves practicades es desprèn que les molèsties (sorolls i vibracions) han motivat per part de la recurrent la presentació de les següents denuncies i escrits davant l'ajuntament demandat:

1º) Denúncia de data 18 de juliol de 2007 per la instal·lació d'un aparell d'aire condicionat que emetia un soroll superior a l'habitual les 24 hores del dia i durant 7 dies a la setmana.
2º) Escrit presentat en data 4-5-2009 en que l'actora sol·licita a l'Ajuntament que es transformi l'actual proposta d'execució forçosa per multa coercitiva per la subsidiària de precinte o bé la retirada de l'aparell de climatització.
3º) Escrit presentat en data 28-9-2009 en què l'actora va requerir a l'Ajuntament demandat per la inactivitat administrativa en la que incorria i va sol·licitar l'adopció de les mesures pertinents per eradicar el focus de contaminació acústica als efectes de l'article 29.1 i 115.1 de la llei jurisdiccional amb apercebiment de recurs jurisdiccional. Requeriment que no ha estat objecte de contestació.

En atenció al caràcter objectivable de les molèsties derivades de sorolls i gracies a la possibilitat de realitzar medicions sonomètriques en el propi domicilio del particular que se sent lesionat en el seus drets constitucionals, constitueix prova rellevant les medicions practicades pel propi Ajuntament en les que es constata que els nivells sonométrics de recepció superen els límits autoritzats en horari nocturn en la zona acústica on es trobava el aparell.
La formulació d'una denúncia, d'un requeriment i la intervenció en el procés de protecció ambiental instat per l'Ajuntament en anys diversos permeten constatar el caràcter permanent o com mínim no esporàdic de les molèsties. Les Directives de la OMS, precisen que uns nivells de saturació acústica, que superin el 55 dBA a l'exterior de les zones d'habitatges produeixin greus molèsties, per qual cosa mès greus molèsties han de produir-se quant aquest valors es registren a l'interior del habitatges i concretament en el cas que ens ocupa cal admetre també, que el soroll era insuportable pel fet que els mesuraments realitzats tant per la part actora com per la demandada donen uns resultats contundents segons els quals el nivell de contaminació acústica en horari nocturn i durant un període de temps conclouen que el soroll excedeix el màxim autoritzat. ( 61,4 dBA, 58 dBA,o 54,2 dBA front al màxim que s'estableix en 45 dBA).

Per tant, d'aquestes consideracions es desprèn la constatació objectiva d'immissions sonores reiterades a nivells superiors als que la normativa considera màxims tolerables.

2.- Activitat municipal tendent a corregir les anteriors molèsties.

A diferència de les reclamacions civils en que és suficient que el perjudicat acrediti la realitat del perjudici per motivar l'acció de responsabilitat, la reclamació contra la inactivitat administrativa mitjançant el procediment especial de protecció dels drets fonamentals ha de demostrar que precisament aquesta passivitat ha estat d'una entitat tan considerable que ha estat causa concurrent en la violació dels drets fonamentals.
En el cas que ens ocupa, s'aprecia aquesta abusiva "dejación de funciones" donat que malgrat la denuncia i el requeriment formulats, l'Ajuntament va tolerar el funcionament de l'aparell tot i que des d'un primer moment es va advertir pels informes dels inspectors municipals que no complia els articles 40, 46 i 63 de l'ordenança sobre el usos del paisatge urbà. En aquesta situació l'Ajuntament no va procedir a ordenar la immediata retirada de l'aparell fins el dia 19-9-2008 (més d'un any desprès de la denuncia) i una vegada dictada l'ordre de retirada no va procedir a la seva execució subsidiària ni a l'adopció de mesures cautelars, permetent en conseqüència una activitat que a més d'il·legal, era molesta. Activitat que l'Ajuntament ha permès que continués funcionat fins al passat dia 26-4-2010.
El que l'Ajuntament ha fet darrerament és el que hauria d'haver fet des de la primera denuncia i no haver fet això, la seva tolerància ha suposat que l'aparell d'aire condicionat continués provocant molèsties a la recurrent reiterades i de notable entitat.

Hi ha una situació de manca activitat imputable a l'Ajuntament de Barcelona donat que si bé és cert que va realitzar diverses inspeccions i fins i tot va dictar una ordre per retirar l'aparell d'aire condicionat, aquestes actuacions no han estat suficients per a resoldre la contaminació acústica que patia l'actora fins que, una vegada interposat aquest procés, concretament el dia 17 de març de 2010 el gerent del districte de Nou Barris va ordenar, per tercera vegada, el cessament immediat en la utilització de l'aparell d'aire condicionat instal·lat a l'habitatge que confronta amb el de la recurrent i genera les immissions acústiques. Finalment, en data 16 de juny de 2010 va presentar informe d'inspecció que acredita que s'ha retirat l'aparell d'aire condicionat tot manifestant que s'ha obtingut la satisfacció extra processal d'aquest recurs. Per tant, es constata una inactivitat o una activitat insuficient per la manca de clausura preventiva i definitiva del focus de contaminació fins haver transcorregut aproximadament 3 anys des de la primera denúncia i una vegada interposat aquest recurs contenciós.

Per tot això cal entendre que la inactivitat administrativa ha vulnerat els drets fonamentals invocats.

Cinquè.- La demandant interessa condemna al demandat a indemnitzar els danys i perjudicis en la quantia que es determini en execució de sentència. En aquest punt cal precisar, com expressa la sentència dictada pel TSJ de les Ballears en dat 11-12-2001;
"1.- Que no debe confundirse la existencia/inexistencia de perjuicios, con la dificultad en su valoración. Las molestias causadas por el ruido que afectan a la integridad física y a la habitabilidad del domicilio, en ocasiones se han calificado como de <daños morales>, pero con independencia de su calificación de daño moral o material ya que lo relevante es que se constate la existencia de la inmisión molesta para que concurra perjuicio.
2º) El art. 9.3º de la LO 1/1982, de 5 de mayo (RCL 1982, 1197; ApNLD 3639), de protección del derecho al honor y a la intimidad personal y familiar ya indica que se <presume la existencia de perjuicio siempre que se acredite la intromisión ilegitima>.
3º) Al haber cesado ya la actividad molesta, puede fijarse la cuantificación del perjuicio sin necesidad de diferirse a la fase de ejecución de sentencia. La dificultad de cifrar el importe de unos daños y perjuicios de lo que no quedan secuelas medibles, es evidente. La propia sentencia del tribunal Europeo de Derechos Humanos López Ostra contra España ya reconoce que no se prestan a un cálculo exacto los daños derivados de <la angustia y la ansiedad viendo cómo la situación perduraba y cómo la salud de su hija se degradaba>. Tomando como base lo arriba valorado respecto a la intensidad sonora que se desprende de las mediciones sonométricas, y no acreditado que la actividad sonora molesta fuese diaria o de determinados días a la semana, se fija una indemnización por importe de 500.000 pesetas."

D'acord amb aquestes premisses és procedent condemnar a l'Administració demandada al pagament d'una indemnització a determinar en execució de sentència. La possibilitat de condemnar a l'administració derivada de la inactivitat, es desprèn del l'art. 31.2º en relació amb l'art. 114.2º de la LJCA.

Sisè.- No s'aprecien en aquest cas les circumstàncies determinants de la condemna en costes sol·licitada.
Atesos el preceptes legals esmentats i els altres que són d'aplicació

Decisió

He resolt estimar el recurs interposat per contra AJUNTAMENT DE BARCELONA i reconèixer el dret de la recurrent a ser indemnitzada pel danys i perjudicis morals a la suma que es determini en execució de sentència, sense pronunciament sobre els costes processals.

Notifiqueu aquesta sentència a les parts, amb l'advertiment que es pot interposar recurs ordinari d'apel·lació en contra, d'acord amb el que preveu l'article 81.2.b) de la Llei Jurisdiccional.

Així ho pronuncio, ho mano i ho signo.

PUBLICACIÓ. Faig constar que avui la magistrada ha llegit i publicat aquesta sentència en audiència pública. En dono fe.